En el llindar d’una nova Nació Estat

Que Catalunya s’adreça cap a un acte d’autoafirmació nacional no n’hi ha cap dubte. La “Via catalana cap a la independència” s’estudiarà arreu. Ja hi som, a Ítaca. D’aquí els bruts contrajocs externs, intoxicacions foranes i pròpies, desviacions induïdes a la recerca de la brúixola despolaritzada que ens guia seguint el nord d’un full de ruta canviant −sort en tenim de l’estel polar−. Pors sembrades en terreny contaminat per corrupcions institucionalitzades i descreences en polítics professionalitzats que cerquen cadira fora dels escons. En època de sequera econòmica i social que alimenten amb píndoles de neguits innecessaris, rellentint la vitalitat del poble que prou ho té clar, però el distreuen i li allarguen el patir. I, encara pitjor, la decisió, convidant-lo, això sí, amb maniobres de distracció, a esperar un nou Onze de Setembre, aquest sí, el darrer, o no, o vés a saber quan.

L’escenari és prou trist. Els que es varen conxorxar per guiar-nos, amb 72 escons com a motor legitimador, abaixen 10 octans el potencial, i dilueixen el debat d’un pressupost que s’albirava com a darrer dins l’autonomia, rompent consensos. Un president valent que reacciona amb astúcia i força una moció de confiança. Per guanyar-la, és clar. I per reprendre amb més octanatge el tram final, o per entrar en via morta amb noves eleccions autonòmiques.

El poble que viatja en aquest tren vers l’Estat propi està cansat, tot i l’esforç d’animadors de bona fe que insuflen confiances i complicitats, no sempre amb encert. El debat està entre la conveniència o no de fer, ara, una DUI o una DI; de si aprovar per vagons territorials fer un RUI o RI, que serà, o no, un altre 9N bis; de si el que es faci ho serà dins de la legalitat forana que ho impugnarà tot, o dins d’una nova legalitat a assolir, sense dir-nos com –no siguem carallots, tampoc és que ens ho puguin dir ni explicitar clarament, hem de deduir-ho.

El govern i el Parlament el que han de fer i fan és treballar, treballar molt, sense fer masses sorolls, col·leccionant proves d’infidelitats estatals, i incompliments, i joc brut, i actes gens democràtics mentre dissenyen, desenvolupen i preparen eines d’Estat. Quan el moment arribi, ens ha d’agafar preparats. L’endemà, amos ja del nostre destí, serà un dia normal. Haurem d’anar a treballar i seguir amb la mateixa rutina d’adés.

Per tal que això passi –que sigui com abans millor−, la societat civil ha de seguir insistint en el debat seductor en sectors poc propensos, més per desconeixement i per manca de treball de camp que no pas per oposició frontal, ja que ¿qui no vol una societat millor, més social, més justa, més en harmonia amb la natura, on la persona i la família, l’entorn natural, la terra, la nostra terra, siguin els béns a protegir en una economia sostenible, no carbonada, d’energies netes, on el PIB hagi estat substituït per l’índex de qualitat de vida o altri, i on el ciutadà, subjecte actiu i passiu del seu destí, participi directament, i sovint, en la gestió de la política, amb democràcia directa i representativa, desprofessionalitzant els polítics, atacant corrupcions i foragitant portes giratòries? Qui no ho vol, això? Catalunya ens ofereix, a tots, l’oportunitat de construir aquest nou país. Espanya ens ho veta. Si d’aquest nostre voler exercir la llibertat, individual i col·lectiva, d’aquesta nació 300 anys anorreada, en diuen independència, doncs que vingui, en forma de República. L’objectiu és canviar de paradigma, tenir un país, un Estat, més petit, això sí, però una Nació Estat millor, dins de l’Europa de les nacions a reconstruir després de l’oportunitat que ens ofereix el Brexit, que si bé pot fer trontollar la Commonwealth, en el primer discurs de Teresa May ja ofereix a Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les i Anglaterra, cedint sobirania, una Confederació que els cohesioni. Que n’aprenguin!

Dins la proposta de Constitució que Constituïm ha presentat al Parlament (Proposta), hi trobareu una important eina per al debat de les idees. Aquest és el nou país que volem, el que centenars i centenars de ciutadans ens han indicat que volen.  Parlem-ne? Sí. Parlem-ne a casa, amb els amics, els veïns, al cafè, a la platja, arreu. Aquestes o d’altres de semblants –les que decidim donar-nos− seran les noves regles que regularan ben aviat la nostra vida. Surt a compte, treballar-hi una mica i apostar-hi fermament. Serem, de ben segur, uns dels motors d’Europa, no tan sols econòmic, sinó com a model social i polític. Vostè, lector, si hi treballa, podrà dir als seus fills i néts que hi va col·laborar; la Constitució resultant serà la seva Constitució. En temps complexos com els actuals, cal ser alhora arrauxat i assenyat. Compromès. Ho podem aconseguir. Fem-ho.

Deixaria coixa aquesta reflexió si no em mullés sobre com veig jo els propers passos, de ben segur coincidents  amb molts de vostès.

Ara tenim un govern amb parlamentaris autonòmics que en el seu programa apostaren per construir un nou país (62+10 escons). D’altres s’hi afegiran. El Parlament està, doncs, legitimat per prendre decisions. Crec que després de la moció de confiança, si es recondueix precisament la confiança, sanejades determinades diferències −treva i pau−, el Parlament estarà en condicions de decidir determinades lleis −n’ignoro l’ordre−, però la principal serà la Llei de transitorietat jurídica, Llei fundacional o llei amb el nom que escaigui. Aquesta llei ha de trencar amb la legalitat i l’Estat predecessor, i establir la nova i vinculant legalitat catalana, i alhora, que estableixi i garanteixi la seguretat jurídica nacional i internacional, és a dir, que mentre no tinguem lleis pròpies, regiran transitòriament les anteriors, regulant aspectes administratius, funcionarials, d’ordre públic i d’altres. També, la posada en marxa de les eines d’Estat principals que ja estiguin preparades (impugnades o no al TC de l’Estat predecessor). D’aquesta llei, popularment en podem dir DUI, DI…, el nom no fa la cosa. Resolució condicionada a guanyar el subsegüent referèndum vinculant.

D’acord amb l’article 3 de la Declaració de Montevideo de 26.12.1933, serem un nou Estat, i, independentment que ens hagin o no reconegut, amb immediatesa, cap, un o molts altres Estats, haurem actuat com a Estat, serem Estat i complirem tots els requisits exigibles en la Declaració de Montevideo, llei de claredat, cas Kosovo, i molta altra legislació internacional. Al mateix temps, el Parlament podrà aprovar la nostra pròpia Llei de referèndum/llei electoral/cens català i, sobre aquesta base, convocar un referèndum de ratificació de la decisió presa pel Parlament. I a partir d’aquí, podem, ara sí, especular sobre què passarà si es guanya (primeres eleccions de la Tercera República catalana; el nou Parlament crea l’assemblea constituent mixta perquè redacti autònomament la propera Constitució catalana…). I si es perd? (La responsabilitat serà exclusivament nostra, dels qui hem apostat per la República, però no hem fet bé la feina de seducció de nous ciutadans al procés.) En aquest cas, malauradament, haurem d’acceptar la decisió democràtica i tornarem a ser una autonomia devaluada en tot, tal com s’albira si seguim amb l’actual situació.

Cal invertir en el nostre esforç crític, a obrir el debat, enraonar amb tothom, i convidar-los a la il·lusionant construcció d’un nou país, molt millor del que fins ara estem patint. Això sí, als polítics els pertoca fer la feina compromesa; si no, els engegarem tots fora i la societat civil els haurà de substituir en política. No volem perdre aquesta oportunitat única. Som-hi.

Sebastià Sardiné i Torrentallé



Quant a El Vell Blues

Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Independència i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.