Catalunya comença a cavar la tomba de l’Estat espanyol

Ja la tenim aquí, la “llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República” acaba d’aterrar al Parlament, per sorpresa dels grups de l’oposició, i de molts altres que no esperàvem aquesta notícia avui. Els terminis, però, manen. Queden 34 dies per a la celebració del referèndum, i no queda massa, doncs, per presentar-la i aprovar-la, si és que es vol aprovar abans de l’1 d’octubre.

La gran notícia, a banda de l’aterratge al centre del debat polític de la número 1 de les llei de desconnexió, és que no hi ha novetat. És a dir, l’independentisme demostra ara que comença a complir amb les promeses que ha fet sempre: la República (no hi haurà continuïtat de Felip VI a Catalunya, com si fos una Commonwealth a la castellana), la doble nacionalitat (per qui vulgui mantenir el DNI i la identitat espanyola), i la cooficialitat de la llengua castellana amb la catalana (a banda de l’aranès, pels que deien que es prohibiria el castellà). La llei és molt extensa, i deixa coses per desenvolupar, com ara el tema de la defensa, però la veritat és que en general, sona molt bé.

Hi hauria una successió tranquil·la d’administracions, i una voluntat molt ferma d’encetar un debat a dues o tres bandes per repartir-nos actius i passius amb el que quedi d’Espanya, sota l’arbitratge europeu.

La resposta de l’Estat a aquesta norma, no ha estat a l’altura, però sí que dins la previsió: la recorrerem al TC. A un bon espanyol aquest missatge com a resposta ara mateix li deu semblar ben poca cosa, vist que el TC cada vegada té menys capacitat d’imposar-se als plans de la Generalitat. Però… ara que els terminis estan al límit, què més pot fer l’Estat per aturar el referèndum a banda d’emprar la força? Segurament ni això. Ara ja només queda fer campanya indirecta pel ‘No’, i esperar el miracle. El xoc de trens més esperat dels darrers 300 anys de la nostra història podria resoldre’s finalment amb la simple passivitat d’Espanya.

No ens ho creguem per això encara. Si fa 300 anys que això dura, és que molt molt fàcil no ens ho han posat, el que sí que queda palès és que, com s’ha dit sempre: el dia que els catalans vulguin marxar, marxaran. Simplement es tracta de creure-s’ho i fer valdre la majoria del carrer.

Les reaccions de l’oposició han estat de baixa intensitat també. Inés Arrimadas, nerviosa, ha dit que això era un intent desesperat de tapar la manipulació i el trist paper de l’independentisme en els dies després de l’atemptat, i la manifestació de dissabte. Res més barroer que les seves paraules. Coromines i Salellas, que han presentat la norma a la premsa, no han esmentat en cap moment l’atemptat. Catalunya ha seguit, simplement, amb els plans que tenia abans del fatídic 17 d’agost. Miquel Iceta, pel PSC, ha dit que això és un engany, però el subconscient l’ha traït quan ha dit que l’1 d’octubre no hi haurà cap referèndum vinculant. Considera que no serà vinculant, però ja no nega la votació. Poc a poc, els polítics unionistes comencen a aterrar a la realitat, i la determinació de la Generalitat els limita cada vegada més el discurs. Del rotund “no hi haurà referèndum” a “no serà vinculant”.

En un moment complicant, en el qual els partits més antagònics han hagut de trobar un punt d’acord, difícil, ens han sobrat, una vegada més, les paraules rabioses de Marta Pascal, que ens ha recordat el discurs de l’antiga Convergència més prepotent. Avui ha tornat a desenterrar el tripartit per criticar una trobada de Junqueras amb Domènech i Iglesias dissabte a la nit, a casa de Jaume Roures. La setmana passada carregava contra la CUP per dir que “a partir del 2 d’octubre” no hi tindran res a compartir. Els seus companys de partit al Govern la van haver de matissar amb elegància, com va fer Jordi Turull, perquè tothom és conscient que això no s’acabarà amb la votació: caldrà assegurar la nova República a partir del dia 2, si guanya el Sí. Val a dir que el PDECat ha hagut d’acceptar també la pressió d’ERC i CUP d’aprovar la llei de Transitorietat abans del referèndum. En els propers dies sabrem com.

Article escrit per Oriol Jordan



Quant a El Vell Blues

Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra.
Aquesta entrada ha esta publicada en Independència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.