El Congrés contracta Iker Jiménez i els Caçafantasmes per investigar de qui són els 10 vots ocults

Publicat el 21 de juliol de 2016 per El Vell Blues

L’equip d’experts en fenòmens sobrenaturals dubta si acceptar l’encàrrec “per la quantiat de fantasmes que hi ha al Congrés

Volen aclarir què ha passat. El Congrés dels Diputats ha encarregat avui d’urgència la intervenció d’un equip d’especialistes en fenòmens paranormals per aclarir de qui són els 10 vots ocults que han fet possible la Mesa ideada pel Partit Popular, després que CDC i Podemos s’hagin rentat les mans sobre aquest afer.

“Alguna cosa molt estranya està passant als passadissos del Congrés: tot sovint se senten udols esgarrifosos, hi ha ministres que van acompanyats d’un senyor amb ales d’àngel, hi ha vots que ningú ha fet i, a més, certes sales de reunions fan olor a sofre”, ha explicat als mitjans el personal de la cambra, que confessa viure atemorit.

Segons ha trascendit, l’encàrrec recauria sobre Iker Jiménez i els Caçafantasmes, que a hores d’ara estarien valorant la proposta. “Que al Congrés hi ha fantasmes és un secret a veus”, ha admès Jiménez, calmant als periodistes sobre la presència d’éssers d’aspecte demoníac al seu despatx: “No patiu, només és la meva dona i els col·laboradors de Cuarto Milenio”.

Si la proposta tira endavant, els especialistes es farien acompanyar per un sacerdot especialista en exorcismes, tal vegada donen per descomptat que “caldrà purificar alguna sala on s’han fet pactes amb el dimoni”. Aprofitant l’ocasió, els especialistes en fenòmens paranormals faran fugir el fantasma del 23-F, molt arrelat a les instal·lacions: “A vegades de nit es tornen a sentir els trets. És com si hi hagués algú que volgués repetir l’experiència. La política espanyola és realment esfereïdora”, admeten.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

A veure si sortim del bucle d’una vegada

Publicat el 21 de juliol de 2016 per El Vell Blues

El RUI com a gran tema és un error. Ja ho va ser el de la llista unitària, el del 9-N i la investidura d’Artur Mas

Que fotin una DUI i tirem endavant d’una vegada’, em deia una senyora ahir abans d’un debat a l’Eixample. Com ja ha passat en moments anteriors, hi ha un cert cansament. O més ben dit, una impaciència emprenyada davant dels missatges confusos dels qui prenen les decisions. I és que trobo que és força cert que cadascú va una mica a la seva i la gent ens maregem una miqueta. Potser torna a ser —com en les ocasions anteriors— un mal moment i la cosa tornarà a agafar ritme i bon ambient el setembre. Entre la diada i la qüestió de confiança, caldrà veure si tornem amunt i ens hi fem mal del tot. No les tinc totes. Sincerament.

Em sembla evident que la direcció de l’ANC ha quedat tocada després de la convulsió interna dels últims mesos. Òmnium ha optat per un perfil menys mediàtic i més de formigueta. No em sembla malament, però també té les seves pegues ara que calen referències que donin confiança. Per tant, les dues entitats que feien de ‘vigilants’ del procés han agafat perfils diferents. I la crisi entre Junts pel Sí —PDC i ERC— i la CUP, agreujada per l’estratègia partidista de les eleccions espanyoles, obre molts interrogants lògics i raonables entre la gent.

Com es pot recuperar el camí de la confiança i del somriure? D’entrada, tornant a parlar de la independència i del país que es podrà construir amb les noves eines. Tornant el debat sobre la via d’arribar-hi al pla tàctic i estratègic que li correspon. ElRUI com a gran tema és un error. Ja ho va ser el de la llista unitària, el del 9-N i la investidura d’Artur Mas. Són polèmiques que es fan servir per encarar uns contra els altres. I hi ha gent que hi perd els nervis. I no cal. No són tan importants. Allò que és important és treure’s les grapes de l’estat espanyol del damunt com més aviat millor. Si ho fem passant per un referèndum o no, és matèria d’experts i del full de ruta polític-institucional. Que fem un referèndum? Fem un referèndum. Que fem unes lleis de desconnexió? Doncs lleis de desconnexió. Aquests no haurien de ser mai debats de confrontació entre independentistes.

Què més es pot fer per recuperar confiança i somriure? Que les entitats que han mobilitzat milions de ciutadans aquests últims anys, tornin a fer el seu paper sense complexos. I que ho facin precisament com a símbol de la unitat i no obrint debats de divisió. Que es recuperin ràpidament del trasbals que va ser per elles el 27-S. Molta de la confiança que es va aconseguir en la possibilitat de fer una cosa tan gran com la independència va ser gràcies a aquestes entitats.

I què més es pot fer? Doncs els partits han de resoldre la seva crisi al parlament. La CUP ha de decidir si prioritza la independència o la seva coherència 100%. I Junts pel Sí ha de decidir si vol modificar el full de ruta o no, i comunicar-ho sense més dilació per tancar els debats que sembla que agraden tant a determinats catalans. I un cop resoltes aquestes qüestions, que quedi clar que a Madrid no hi ha res a fer i que no té cap sentit perdre-hi energia i temps. I que es posi en marxa el procés constituent popular i participatiu que van prometre als quatre vents. A veure si tots plegats ens distraiem amb coses més productives i constructives.

I què més? Podem aprofitar els dies que tinguem de vacances uns i altres per llegir les ‘Cartes a Màrius Torres’ de Joan Sales. O els ‘Seixanta anys d’anar pel món’ d’Eugeni Xammar. O ‘L’11 de setembre, poble a poble’ d’Antoni Muñoz. O ‘Contra el nacionalisme espanyol’ de Joan Fuster. O tants altres llibres que ens expliquen que algunes coses que passen no són gens noves i que no fem més que repetir errors i reproduir defectes. Diuen que fou Ciceró qui va dir allò que ‘els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la’, oi? Aprofitem que tenim grans memorialistes i historiadors i fem un bon repàs aquests dies a veure si sortim del bucle d’una vegada.

Pere Cardús Cardellach

Publicat dins de Independència | Deixa un comentari

Temps d’accelerar cap a la independència

Publicat el 10 de juliol de 2016 per El Vell Blues

Podríem fer com Escòcia i al·legar que els resultats del 26-J a Catalunya no tenen res a veure amb els d’Espanya

Davant de tot això, què podem fer? Li diré molt ràpid: marxar el més aviat possible. El “tot això” al que es referia el president eren els greuges contra Espanya de sempre, però amb l’afegit del que Puigdemont va qualificar d’“escàndol més gran de la democràcia”: la conspiració entre el director de l’Oficina Antifrau i el ministre de l’Interior espanyol contra els partits independentistes, la negativa del Congrés Espanyol –amb el suport del PSOE, cal no oblidar-ho– que Fernández Díaz doni explicacions del cas, agreujat amb l’anunci del judici contra l’expresident Mas, l’exvicepresidenta Ortega i l’exconsellera Rigau per haver posat les urnes el 9-N.

És a dir, mentre un ministre espanyol i, literalment, un traïdor al mandat del Parlament de Catalunya s’estalviaran el jutjat –un fet que seria indubtable en qualsevol país civilitzat per a tots aquells que haguessin utilitzat fons públics per destruir l’enemic polític–, els responsables polítics d’un fet polític hauran de respondre davant els tribunals com vulgars delinqüents.

Efectivament, davant aital panorama i amb la perspectiva que la situació política espanyola no canvia, ni sembla que hagi de canviar anys a venir, la millor opció és accelerar la sortida. Tirar endavant el full de ruta previst, recuperar la CUP –o que ells hi tornin, millor dit– i intentar assolir més suports en l’àmbit de l’esquerra delscomuns, aquests que, a hores d’ara, encara no s’adonen que amb Espanya no hi ha camí per córrer, que el referèndum que tant anhelaven i prometien només se’l van creure els de sempre i que, si volen, ens podem estalviar quatre anys d’humiliacions financeres i de desgreuges en obra pública. Tot allò que ja sabem que Espanya fa amb aquells que discrepen.

De fet, podríem fer com ha fet Escòcia després del referèndum delBrexit: al·legar que els resultats de les eleccions a Catalunya no tenen res a veure amb el còmput estatal i demanar una sortida a la Unió Europea. Fins i tot Rajoy ho agrairia: sense els diputats catalans ho tindria millor per assolir ser president de nou.

Miquel Riera

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari