Dos acords per culminar un procés

Publicat el 10 de juliol de 2016 per El Vell Blues

La moció de confiança del setembre ens dóna tres mesos per fer allò que hagués calgut fer fa un any: posar-nos les piles, parlar clar, i consensuar

L’evolució de la història mai no ha estat lineal, sinó dialèctica. Els grans canvis polítics i socials mai són una bassa d’oli ni un corrent continu: són fruit de grans contradiccions i es desenvolupen en funció de l’acció i reacció dels actors i interessos confrontats.

Després d’uns anys en què la consciència i la mobilització independentista han augmentat exponencialment i han fet possible albirar la construcció d’una República Catalana en una part del nostre país, a ningú se li escapa l’atzucac pel qual passa actualment el procés d’independència.

Certament, les institucions del règim que es pretén superar són un terreny molt més difícil per a l’acció política transformadora que no pas el carrer, allà on el moviment popular independentista juga com a casa.

Un terreny tan difícil com inevitable, perquè ara per ara, i tenint clar que el poble mobilitzat ha estat, és i seguirà essent el protagonista principal de la independència, és una obvietat que la culminació del procés dependrà en bona part de l’acció política, parlamentària i de govern dels nostres representants electes.

La gestió dels resultats del 27S ha posat al descobert les mancances i limitacions d’un sistema de partits, una classe política i fins i tot una radicalitat alternativa pensats i bastits per a la gestió i/o crítica de l’autonomisme més que no pas per a la Ruptura amb el règim i la construcció d’un nou estat.

El conjunt de forces polítiques independentistes han estat incapaces de negociar i arribar a acords sobre els fets i les accions determinants per a la resolució satisfactòria del procés, i hem assistit sovint més a monòlegs autocomplaents i justificacions de decisions ja preses, que no a una voluntat sincera de debatre i acordar un full de ruta independentista.

Prova d’això han estat les dilacions, improvisacions i contradiccions viscudes des de la preparació i gestió del 9-N de 2014, fins a la incapacitat de pactar un govern, una acció de govern i un pressupost que donés sortida a la voluntat popular expressada el setembre passat i que donés resposta a les necessitats i reivindicacions de polítiques de justícia social.

El lideratge de la dreta catalana s’ha demostrat incapaç de donar sortida a la situació. Ans el contrari: les polítiques perpetrades pels governs de CiU contra les classes populars del nostre país, a més de dur pobresa i patiment, no han fet sinó desdibuixar el potencial transformador en termes de justícia social del projecte independentista.

No va enlloc predicar la construcció d’un estat mentre es desballesta el ja magre estat del benestar, o dit d’una altra manera: no s’avança cap a la independència tancant i privatitzant escoles i hospitals. Sortir de l’atzucac requereix, doncs, de dos grans acords.

D’una banda, l’acord entre els diferents agents de l’independentisme popular i totes les forces polítiques compromeses amb la ruptura i la construcció d’un nou estat d’una estratègia comuna basada en la unilateralitat, que contempli la inevitable confrontació amb l’Estat, la resposta als embats repressius, la recerca del màxim de suports internacionals, la mobilització social, i formes i fonts pròpies de representativitat i sobirania.

La moció de confiança del setembre ens dóna tres mesos per fer allò que hagués calgut fer fa un any: posar-nos les piles, parlar clar, i consensuar entre totes i tots l’acció política i mobilitzadora que ens durà a la independència.

D’altra banda, és del tot necessari un rearmament de les esquerres que garanteixi tant el contingut social del projecte independentista, com la no-subordinació d’aquest a falses expectatives de reforma de l’Estat; i , per tant, la fi de les dilacions i el peix al cove.

Cal un gran acord de les forces populars, tant socials com polítiques, per construir una República Catalana que doni sortida als anhels de justícia i llibertat del nostre poble, expressats al carrer en forma de mobilitzacions i a les urnes en forma de puixança de les esquerres.

L’experiència iniciada fa dos anys al voltant del projecte “Esquerres per la Independència” ens mostra que és possible un acord que aglutini persones i organitzacions que actualment es mouen en l’ampli ventall que va des de la CUP fins a ERC, passant per importants sectors d’EUiA i una part del món dels Comuns.

No estem parlant de llistes electorals. Es tracta de fer valer a les institucions, en les polítiques socials i les relacions laborals, en les mobilitzacions al carrer i en la presència als mitjans l’existència d’una majoria transformadora i el compromís amb una República Catalana independent, radicalment democràtica i socialment justa

Xavier Oca

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Un Procés Constituent per a la nova República Catalana

Publicat el 18 de març de 2016 per El Vell Blues

El Procés Constituent ja ha començat. Des de fa mes d’un any que diverses entitats i organitzacions han obert i/o participat, en el que es pot anomenar, la participació ciutadana en aquest debat, sigui en forma de proposta d’una constitució concreta com és el cas del jutge Vidal i Constituïm, com la proposta de Convenció Constituent de Reinicia, fins a la participació itinerant en debats territorials que La Marxa Som està preparant per començar-la el mes de Juny d’enguany.

Aquest Procés Constituent s’emmarca en el context de trencament radical de com es concep la participació ciutadana en la presa de decisions que afecten al conjunt de la societat. Si fins ara, fruit de l’articulat de la Constitució del 78, hi ha una sobirania pràcticament parlamentària, per la qual les decisions les pren de manera exclusiva el Parlament (la ciutadania solament pot intervenir en comptades ocasions a través d’una ILP amb condicionants molt restrictius i que finalment és el Parlament qui té la darrera paraula en acceptar-la i/o modificar-la a la seva conveniència), ara ens trobem amb la voluntat manifesta de que la ciutadania vol participar en la presa de decisions de manera més directa.

Aquest canvi de posicionament ciutadà es fruit dels diferents comportament dels actors polítics i institucionals que, amb els seus casos de corrupció, prevaricació i mala gestió, han sumit al país en una crisi econòmica i política en que aquells actors han perdut tota credibilitat. Aquest sentiment i voluntat de participació ciutadana en els processos constituents ha estat recollit per sociòlegs i politòlegs, com Ferran Requejo entre d’altres, que clarament aposten per la participació ciutadana en el procés de gestació d’una nova Constitució: “La tendència actual és articular procediments de democràcia representativa, democràcia participativa i democràcia directa, les tres inclouen moments de deliberació, negociació i votació, en el procés d’elaboració o reforma de les constitucions” va escriure F. Requejo a La Vanguardia el 4 de Maig de 2015.

Som davant d’un nou paradigma pel que ja no es vol que sigui solament el Parlament, i per tant la classe política parlamentària, la que prengui de manera unilateral les decisions. Ara es vol que sigui la ciutadania que ho faci en una clara manifestació de ruptura democràtica. La transició d’un model a un altre no serà fàcil, els partits polítics no deixaran part del seu poder a la ciutadania sense oposar-hi resistència i això es posarà de manifest, ben aviat, amb l’apertura del procés constituent que s’ha d’iniciar a Catalunya.

Sectors de la societat civil organitzada sota el paraigua de Reinicia han dissenyat una proposta de procés constituent en quatre fases, veure: http://www.reiniciacatalunya.cat/que-es-una-convencio-constitucional/ per la qual és la ciutadania que participa i co-lidera, juntament amb el Parlament, el procés constituent i la redacció final de la constitució que, finalment, s’ha de sotmetre a referèndum.

Som davant d’un nou paradigma pel que ja no es vol que sigui solament el Parlament, i per tant la classe política parlamentària, la que prengui de manera unilateral les decisions. Ara es vol que sigui la ciutadania que ho faci en una clara manifestació de ruptura democràtica.

Per tant aviat veurem si les forces parlamentaries i els partits polítics accepten, o no, la participació i co-lideratge de la ciutadania en aquest procés constituent. No tenim cap dubte de que els partits parlamentaris i la resta d’institucions veuen amb bons ulls la participació ciutadana en una primera fase en la que aquesta pugui expressar els seus valors i anhels, però tenim tots els dubtes que aquests principis siguin incorporats i defensats en una Comissió Mixta Constituent, en la que la ciutadania hi participi en igualtat de condicions que les forces parlamentaries. I no solament això, sinó que aquesta Comissió Constituent Mixta, es conformi en una Assemblea Constituent completament independent del Parlament (i de la resta de la ciutadania) i que els seus resultats i propostes de l’articulat de la nova Constitució vagin directament a votació ciutadana en forma de referèndum (sigui global i/o parcial) sense haver de passar pel Parlament, per que aquest és un poder constituït i no un poder constituent.

Si volem un nou marc de relacions entre la ciutadania i les institucions, el moment de començar-lo a construir és precisament a l’hora de dissenyar el Procés Constituent. Qui lideri el Procés Constituent i faci l’articulat de la Constitució, és qui serà el Sobirà del nou país perquè controlarà el medi pel qual la Constitució serà articulada. Per tant, des del col·lectiu Drassanes per a la República Catalana, estarem amatents per seguir, i si s’escau denunciar, el procés de generació de la nova Constitució, quan aquest es desviï del sentiment general pel que la ciutadania vol participar en la presa de decisions del nou país. I el Procés Constituent, i la Constitució que en resulta, en son el primer i el seu més fonamental esglaó.

Olga Bohera, Periodista, membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya estaria amenaçant amb l’impagament dels seus crèdits i fa trontollar l’estat

Publicat el 18 de març de 2016 per El Vell Blues

Aquests dies hem escoltat a mitjans de comunicació espanyols i també catalans, explicant com el govern català demana desesperadament al govern espanyol l’avançament de diners per poder fer front a pagaments, i també que l’agència de qualificació del risc financer Standard & Poor’s S & P que ja va rebaixar la qualificació de Catalunya ​​de BB a BB- l’octubre de l’any passat argumentant que sense “una bona coordinació” entre els funcionaris de Madrid i Barcelona, ​​ el deute de la regió podria veure’s compromès, el passat 4 de març col·locà a Catalunya en vigilància negativa, mentre que Espanya mantenia una classificació de BBB + amb perspectiva estable.

Però també hem vist a un “amable” Montoro que ha acceptat ràpidament avançar 350 milions a la Generalitat, i que el ministre d’Economia, en funcions, Luis de Guindos, en una reunió amb Junqueras  el 8 de març a l’aeroport del Prat, va dir de forma sorprenent que el govern central espanyol sempre estarà al costat de les seves regions.

I és que  a vegades les coses no són com semblen.

Un article publicat ahir per un mitjà econòmic tant prestigiós com Bloomberg dóna una visió molt diferent de la situació. Segons l’escrit que cita a dues persones que coneixen a fons el tema, el govern de Catalunya està flirtejant deliberadament amb l’impagament dels seus crèdits bancaris per forçar l’estat espanyol a lliurar pagaments de les ajudes. Cita al diari El Mundo que va publicar que el mateix president Carles Puigdemont va dir que Catalunya ja va deixar de pagar almenys dos crèdits bancaris.

En aquest escenari sembla que el fet de que Catalunya faria fallida ja no se’l creu ningú, entre d’altres coses perquè seria la fallida d’Espanya.

Per exemplificar-ho cita a Mark Dowding, que administra al voltant de 60 milions de dòlars com a soci BlueBay Asset Management LLP, amb seu a Londres,  veu la situació com una bona oportunitat, i que per això està comprant el deute català. Dowding  explica dir que el govern central espanyol actua com a prestador d’última instància per a Catalunya donades les implicacions que una fallida de Catalunya podria tenir per a les finances públiques d’Espanya.

La pregunta, diu l’assessor financer anglès, és: “Vostè es pensa que Espanya permetria que una de les seves comunitats fes fallida. Una fallida a Catalunya podria desencadenar una crisi constitucional i es propagaria per tota Espanya. Per aquesta raó, permetre una fallida és impensable, perquè seria substancialment negatiu per al conjunt d’Espanya”.

Si a aquesta situació de pressió al govern espanyol s’hi afegís una forta campanya de sobirania fiscal, l’estat espanyol no sembla pugues aguantar massa més.

L’article també recorda que últim enfrontament entre les dues administracions ha acabat la proposta de Catalunya per allargar el venciment d’aproximadament 1,6 milions d’euros dels préstecs bancaris que vencen aquest any. I que aquestes modificacions requereixen una aprovació per part del govern central sota els termes de l’acord del rescat  del 2012 de rescat de la regió, i que el govern d’Espanya ha estat intentant evitar-ho, però és que els préstecs són de Banco Santander SA, Banco Bilbao Vizcaya Argentaria SA, CaixaBank SA i Banc Sabadell SA, van dir que les dues persones, que no volen ser identificades. I se sobreentén que els bancs volen cobrar.

Si a aquesta situació de pressió al govern espanyol s’hi afegís una forta campanya de sobirania fiscal, l’estat espanyol no sembla pugues aguantar massa més.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari