Com evitar caure en una repetició del 9-N? En què es diferencia la unilateralitat d’un RUI de la d’una DUI? En un ben informat reportatge publicat per Adrià Esteban assenyala el següent: “A diferència del 9-N, un referèndum unilateral d’independència només pot ser convocat pel Govern del territori que es vol separar, un cop hagi estat validada la proposta pel Parlament. El RUI implica una votació vinculant i homologable en termes internacionals, i alhora un desacatament amb el mateix Estat. Això vol dir que requereix ineludiblement comptar amb garanties i avals supraestatals. Per tant, mentre Catalunya romangui dins l’àmbit espanyol i s’empari dins del seu sistema constitucional no comptarà amb validesa internacional. Com a regla general, el reconeixement internacional no s’obté fins a la proclamació d’independència. Així doncs, encara que sembli contradictori, el RUI és un pas posterior a la DUI”.
Propugnar ara un referèndum unilateral és, senzillament, un acte de voluntarisme. És una manera de marejar la perdiu amb debats que no porten enlloc i que ja van tenir lloc abans del 9-N. Com ha assenyalat Toni Soler, que em sembla que ningú associa amb els “malvats” de CDC, discutir sobre els procediments, que és el que està propiciant una part del sobiranisme, no és ara el més rellevant. El futur consens català –diu Soler– no ha de pivotar sobre el com (el referèndum) sinó sobre el què (la independència). És evident, si és que no volem posar el carro davant dels bous. I també és el més democràtic després que el 27-S es constatés que els electors favorables a la independència, o si més no els explícitament favorables a aquesta opció perquè van acceptar el caràcter plebiscitari d’aquelles eleccions, assolien un insuficient 48%.
Discutir sobre el 9-N és un exercici banal, propi de ments estretes, perquè tot el món va llegir aquella consulta com una manifestació de sedició de dos milions i escaig de persones. Entendre-la d’una altra manera és impropi i no té sentit des d’un punt de vista històric. Si el Memorial de Greuges de 1885 ha passat a la història del catalanisme com l’acte fundacional, el 9-N passarà als annals de la història com la data d’inici de la “desconnexió”. A més, i aquest no és un aspecte menor, el 9-N va arrossegar els antics autonomistes de CDC a les files de l’independentisme. A partir de llavors, CDC és un més entre els partits independentistes, per bé que no s’obliden dels electors que no ho són. De la mateixa manera que ERC posa al capdavant de la seva candidatura al Congrés un castellanoparlant per mirar d’atreure electors que no són estrictament independentistes, els convergents –i aquesta preocupació no és patrimoni de Germà Gordó– intenten que no se’ls escapin els electors moderats que dubten sobre el camí emprès. És normal i no cal fer escarafalls. Cada partit fa el que pot.
“Encara que l’independentisme tingui una majoria legítima al Parlament, ningú amb dos dits de front pot obviar que la CUP ha posat més dificultats al primer Govern independentista que Inés Arrimadas”
Ha prescrit el full de ruta que va posar sobre la taula Junts pel Sí? Personalment, crec que no. Estic d’acord amb el vicepresident Oriol Junqueras quan adverteix sobre els perills del referèndum unilateral. Si el referèndum es fa abans de la nova legalitat, o sigui de l’aprovació de les lleis de desconnexió, pot comportar més dificultats i posar en un risc més gran els treballadors públics –que s’exposarien a la possible repressió de l’Estat abans que els polítics– fins al punt d’avortar tot intent d’independència. A ERC temen que si s’anteposa la celebració d’un RUI a la desconnexió, i aquest no es pot fer per alguna raó, els terminis del full de ruta, que ja estan en qüestió després del veto als pressupostos i la qüestió de confiança que es votarà passat l’estiu, es podrien esponjar. Dit d’una altra manera, els partidaris del RUI fet a la brava són més “processistes” del que ells es pensen. Segons el full de ruta vigent, el referèndum de ratificació de la Constitució catalana ha de tenir lloc 12 mesos després de les eleccions constituents, un cop declarada la independència i aprovades les lleis de transitorietat jurídica. Aquest és el full de ruta de Junts pel Sí.
Encara que l’independentisme tingui una majoria legítima –i absoluta– al Parlament, ningú amb dos dits de front pot obviar que la CUP ha posat més dificultats al primer Govern independentista que Inés Arrimadas, que oficialment és la cap de l’oposició. La CUP s’ha convertit en el partit conservador català. Però és que, per altra banda, la coalició que ha guanyat les dues últimes eleccions generals a Catalunya, i que governa a l’Ajuntament de Barcelona, ho ha fiat tot a una pretesa “revolució espanyola”, que és el mateix que brandava el PSC a l’inici de la democràcia. “¿Algú troba normal que, després de les mobilitzacions dels últims quatre anys, de la fallida del model autonòmic, una opció que aspira a governar-nos no tingui clar –o no gosi dir-ho– si hem de ser un Estat independent o no?” –es pregunta Toni Soler a l’article esmentat abans–. I en aquest aspecte, Soler s’erra. Crec que una part dels comuns no ha estat mai independentista ni vol ser-ho i viu el miratge que Xavier Domènech va traduir en una optimista piulada amb data de 23 de febrer d’enguany: “Dies de guiños a Madrid. Ara un conductor d’autobús se’m para per treure’s el barret, crits de ‘visca Catalunya’ de tant en tant ;)”. Les picades d’ullet han durat poc.
Una coalició que, tot i guanyar les eleccions al territori on es presentava, posa cara de funeral perquè a Madrid no han guanyat els “amics fraternals”, és que té un problema estructural. L’esquerra catalana arrossega aquest problema des de l’època del Pacte de Sant Gervasi, que és de fa un segle, del 1914, quan els republicans nacionalistes es van aliar amb els lerrouxistes per combatre la Lliga. El candidat Xavier Domènech, historiador especialitzat en moviments socials, fa un any va publicar un article, en el qual oferia una versió amable del lerrouxisme que no tenia en compte, per exemple, l’esforç de la UFNR per bastir un partit nacionalista i obrerista i, sobretot, que Lerroux, com va provar fa temps José Álvarez Junco, era un agent del Fernández Díaz de l’època. Domènech, en canvi, plantejava un Prat de la Riba estàtic, el del 1892, reaccionari, evidentment, obviant el Prat de la Riba de 1901 en endavant. Un reaccionari no hauria pensat mai a portar el telèfon a Balaguer, per dir un lloc, o els trens a Igualada, Martorell o al Pirineu. Llegir la història amb l’antifaç ideològic té aquest inconvenient.
“Si els independentistes intenten fer un RUI sota la legalitat espanyola, està clar que l’Estat els acusarà de sediciosos. De fet és el que està fent amb Mas, Rigau, Ortega i Homs”
Tornem al present. Segons el DIEC, la sedició és l’alçament contra l’autoritat establerta, però l’exemple que posa (sedició militar), fa pensar que li dóna una connotació negativa, perquè tothom vincula la sedició militar a un acte delictiu. El diccionari de l’Enciclopèdia és encara més explícit: “Delicte consistent en l’alçament públic i tumultuari per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals, la promulgació o l’execució d’una llei, la celebració d’eleccions, l’exercici de les seves funcions a un funcionari públic, una autoritat o una corporació oficial, o atacar la persona o els béns d’una autoritat o les persones o els béns d’una col·lectivitat”. Si els independentistes intenten fer un RUI sota la legalitat espanyola, està clar que l’Estat els acusarà de sediciosos. De fet és el que està fent amb Mas, Rigau, Ortega i Homs. Per tant, qui vulgui avançar de veritat cap a la independència només pot defensar construir una legalitat pròpia, que ha d’incloure, perquè si no, no durarà ni dos dies, els diners per finançar el nou Estat.
En temps de sedició, cal, en primer lloc, desempallegar-se dels kamikazes. Per guanyar la llibertat cal disposar de polítics madurs que no s’arronsin, però també és necessari que l’entorn de la política aporti reflexions equilibrades, amb fonament jurídic i amb una mica de coneixement de la realitat internacional.
A Escòcia ningú discuteix sobre RUI o DUI i coses així. I no ho fan perquè la seva experiència política els permet veure el bosc més enllà de l’arbre que el tapa. Un pas en fals pot fer perdre un temps preciós, però accelerar-lo perquè sí pot prolongar un procés que, d’altra banda, està donant mostres de desgast. El millor és no improvisar cada dia i continuar la ruta acordada, cosa que al seu dia ja va costar Déu i ajuda. Els que de moment tenen un problema són els polítics espanyols i se n’estan adonant, ho reconeguin o no.
