Hi ha un tema imperatiu que, embarcats en un debat delirant sobre DUIs, RUIs i altres sigles, estem deixant de banda. És qüestió central i imperativa si volem avançar, molt més important que el mètode jurídic a utilitzar. Aquesta qüestió és com organitzar la desobediència i el control del territori. Aquest és el debat que hauria d’estar tenint l’ANC ara mateix enlloc de perdre’s en subtileses jurídiques desprès de perdre prestigi i representativitat fent el paperina en els debats d’investidura i del pressupost.
Ja fa temps que l’ANC ha perdut el nord i s’ha dedicat a un cert intervencionisme tacticista, que en un primer moment va tenir sentit, però va desembocar en preses de partit que li han manllevat el paper de garant apartidista que ella mateixa reclama. Empantanegada en una situació en què ha perdut el respecte obedient de molts catalans ara exigeix un RUI que planteja de fet com el fetitxe necessari per encarrilar la mobilització de l’11 de setembre. Cadascú té les seves dèries i, molt probablement, l’ANC tindrà èxit en aquesta proposta. No entraré en el fet que un RUI precisa, per ser dut a terme, una DUI prèvia, ja que si no és impossible de fer sense la ingerència de l’Estat matriu (Espanya). Això serà objecte d’un altre article. Avui us vull explicar una altra història.
La dimissió de l’ANC del costat dur de les seves responsabilitats l’encamina a una concepció errònia i moderna (en el sentit de no postmoderna) de la pel·lícula. Per a molts d’ells, la unitat és un fetitxe i alguns deuen creure que enarborant la bandera s’aconsegueixen coses. Tota l’ANC és deutora de la vella Assemblea de Catalunya i beu de les idees antiquades dels anys 1970 que modernitza amb aspectes mediàtics actuals.
Enlloc de pensar en el RUI, l’ANC hauria d’estar pensant en com el dia D+1 controlarem el territori de manera civil, pacífica però ferma; com farem un miler de manifestacions descentralitzades davant comissaries de Guàrdies Civils, Delegacions del Govern, Delegacions de la Hisenda Espanyola, etc. i exigint-los que abandonin les seves funcions al servei de l’Estat Espanyol. L’ANC hauria d’estar pensant quins mecanismes de contrició usarem per convèncer Espanya que ja ha perdut i, si cal, també per fuetejar aquesta classe política nostra, que és com una mula i només avança per no perdre la gent quan aquesta ja els ha desbordat: quines carreteres es poden tallar intermitentment, com es pot afectar el port i l’aeroport (si cal), com s’ha de desconnectar la xarxa elèctrica de REE, com s’ha de controlar uns sistemes de telecomunicacions que estran, segur, sota un intens atac, etc. El poder és sobretot poder tècnic, no enarborar banderes. Jo no en tinc ni idea de com encarar la part tècnica, però aquest país és ple de bons professionals perfectament capaços de fer un pla de contingència. Aquesta és la prioritat.
Les grans manifestacions són útils per comptar-se i per subjectivar-se, és a dir, per adonar-se que no estem sols i que n’hi ha molts que, com nosaltres, desitgen la independència. És que hores d’ara no ho sabem encara? Una nova gran manifestació servirà per inflar veles, és cert. Però un cop allà dalt tornarem a entrar en aquesta mena de muntanyes russes d’ànim i desànim que han estat els darrers anys.
Cadascú coneix el seu poble, la seva comarca. El control del territori i la pressió logística i tècnica és competència de l’esfera local i sectorial. L’ANC, que compta precisament amb seccions locals i amb sectorials hauria d’estar pensant en aquestes coses enlloc d’embrancar-se en fútils demandes jurídiques. Per això, ja tenim els partits, que legítimament defensen cadascú la seva opció. I si per ventura resulta que l’ANC ja ho estigués pensant tot això, però en secret, aleshores ha de començar a dir que estem preparats. La manera més fàcil per fer-ho serien una munió d’accions descentralitzades, perquè ja no cal sentir com ens subsumim en la massa oceànica de l’independentisme, sinó veure i donar a veure amb què comptem a cada lloc, que és de ben segur moltíssim. Que és, de ben segur i molt més important, suficient per reeixir.
Estic segur que la gent desbordarà de nou la classe política i impulsarà Catalunya cap a la independència. L’ANC era el vehicle en què s’havia concretat aquest desbordament, però si renuncia a la seva feina en podem construir d’altres. Si, per contra, abandona els jocs de saló entre l’Eixample i la Bonanova per baixar de nou al territori, s’adonarà que els pobles i ciutats de Catalunya són tan dignes com qualsevol gran avinguda per manifestar-s’hi l’11 de Setembre. D’altra banda, és precisament ocupant aquests espais com materialitzarem de facto la independència, no pas aferrant-nos a mecanismes jurídics que hores d’ara ja són fetitxes i que, per descomptat, no tenen cap mena d’efecte màgic. Siguem realistes, fem la independència al territori.
Marc Montañés
