Camí cap a la Independència

Aconseguir investir president i formar govern amb rapidesa per entomar el repte reforçarà sens dubte el relat dels guanyadors. Ajudarà a empènyer les altres peces de dominó. Si, en canvi, tot plegat s’esllangueix i el desacord es perpetua, les sis setmanes que vénen no hauran servit per fer un canvi de fons de l »statu quo’ i els resultats del 20-D encara seran més imprevisibles del que ja són ara.

Ha caigut la primera peça de la fila del dominó, la que impulsa el moviment en totes les altres, estratègicament posades. De forma imparable? Els propers passos ho diran. De moment  el procés de desconnexió amb l’estat espanyol –que no pas amb els pobles d’Espanya, tot i la insistència del PP a situar el discurs en termes de debat identitari, de banderes– ha començat i, segons ha dit Raül Romeva, ja no té «aturador». Però en aquest camí que Junts pel Sí i la CUP han iniciat, interpretant els resultats del 27 de setembre, hi ha una data marcada en vermell al calendari: el 20 de desembre. Unes eleccions espanyoles que, encara que l’independentisme es negui a convertir en un segon plebiscit, per força donaran impuls o debilitaran la narrativa que s’ha votat ara. L’horitzó electoral ha planat sobre la cambra.

Tothom sap de la importància –i de la urgència– de marcar amb fets el relat en aquestes sis setmanes que queden fins a tornar a les urnes. Les banderes espanyoles i les senyeres de Xavier García Albiol intentant deixar en un segon pla Ciutadans, la insistència d’ Inés Arrimadas a buscar el desllorigador en un nou govern «reformista» a la Moncloa i l’obstinació deJoan Coscubiela a tornar a la pantalla del referèndum – tensions internes incloses– en són la prova.

Què diran les urnes abans de Nadal? Hi haurà aleshores a Catalunya un nou govern, fort, capaç de liderar l’embat institucional i d’eixamplar els límits del ‘sí’? Podrà el sobiranisme, amb llistes separades i sense la presència de la CUP a la campanya, mantenir el lideratge polític? Preguntes que no són indiferents a la via que s’ha obert aquest 9-N, una via profunda, ambiciosa, però també tendra i fràgil. No es pot oblidar que el text aprovat aposta, en el seu punt novè, per obrir «negociacions» amb Madrid per portar el projecte a bon port. La declaració rupturista «encara» no és un DUI, en paraules d’ Anna Gabriel.

El relat i la investidura

Passi el que passi en aquestes sis setmanes, ha quedat constatat que la legislatura arrossegarà un desacord de naixement: la manca de consens en la lectura dels resultats del 27-S, endimoniats, que no permeten al ‘sí’ assegurar amb rotunditat que van guanyar el plebiscit –encara menys al ‘no’– i, alhora, decanta el procés cap a l’esquerra, tensant sectors de centre que fins fa ben poc eren autonomistes. Això reforça cadascú en el seu propi espai.

Amb aquest escenari de contorns borrosos i amb el clima preelectoral pressionant, la fotografia que s’ha vist a la cambra catalana posa de manifest la dificultat de teixir acords entre blocs, de canviar d’aliats o de teixit complicitats com les que, en altres temps, els partits de tradició catalanista aconseguien en matèries troncals. Els socialistes s’han posicionat en la zona del ‘no’ –poc èmfasi d’ Iceta en la reforma federal, aquest dilluns– i Catalunya Sí que es Pot persegueix fer-se gran a l’esquerra confrontant amb la majoria i eludint les picades d’ullet de Romeva i Gabriel. L’aliança amb Podem pesa.

La incògnita sobre la investidura dóna de moment una estranya sensació de temps mort, malgrat el pas històric –sí, històric– que ha fet la cambra.Observadors de fora de Catalunya, presents a la cambra, se sorprenien de l’entusiasme tan contingut amb què s’ha viscut a les files independentistes la votació.

Aconseguir investir president i formar govern amb rapidesa per entomar el repte reforçarà sens dubte el relat dels guanyadors. Ajudarà a empènyer les altres peces de dominó. Si, en canvi, tot plegat s’esllangueix i el desacord es perpetua, les sis setmanes que vénen no hauran servit per fer un canvi de fons de l »statu quo’ i els resultats del 20-D encara seran més imprevisibles del que ja són ara.

Joan Rosinyol

Tweet

Ara és l’hora de no ser traïdors, ara és l’hora d’estar convençuts que tot el que diuen i ens ensenyen és pura teatralitat, ara és l’hora de creure en la innocència de polítics i empresaris –quan es demostri culpabilitat, ja s’actuarà en conseqüència–, cal seguir el camí traçat en el full de ruta previst i, de veritat, que ni la prudència ni la por ni el dubte ens facin traïdors.

Era un 11 de setembre de 1977 a Sant Boi del Llobregat quan, en la seva intervenció, Jordi Carbonell –el gran lluitador català– va exclamar: “que la prudència no ens faci traïdors”. Va ser el moment precís que tots plegats vam prendre consciència que es podia encetar una nova etapa política i social fugint del malson de la dictadura.

Va ser aquell 11 de setembre que posàrem tota la nostra esperança en un nou camí que s’albirava més desbrossat, més fàcil de netejar, però a la vegada teníem un gavadal d’incerteses i moltes pors. Calia ser prudents i estar preparats per no fer ni un pas enrere però també per veure-les venir perquè els tentacles del postfranquisme no ens clavessin mossegades.

Jordi Carbonell ens alertava d’aquesta prudència però a la vegada ens avisava que no podíem malmetre tota la feina feta per molts catalans durant la llarga nit de la dictadura. S’acabava més o menys la clandestinitat i s’iniciava un nou projecte que, si més no, ens podia deixar respirar.

Han passat 39 anys i hem fet un bon tros de camí, però encara no hem arribat al final de forma plenament satisfactòria. Ahir es va constituir un nou Parlament de Catalunya. Per primera vegada, la societat catalana ha parlat de la forma més civilitzada possible. Ho ha fet votant. Per primera vegada, el poble de Catalunya s’ha manifestat clarament per desconnectar-se d’Espanya, una Espanya que ens escanya, que ens espolia, que no ens deixa caminar sols. Una Espanya que ens obliga a acatar les seves lleis sense discussió possible mentre ens impedeix de complir les nostres, que molt sovint són recorregudes i queden sense efecte.

Representants de JxSí celebren el resultat del 27-S

Hem arribat a una cruïlla en la qual podem emular Jordi Carbonell per dir que la por no malmeti de tots plegats durant tants anys. L’Estat Espanyol i tota la seva maquinària política i judicial –quan li convé fins i tot envia la policia–, davant la voluntat dels catalans, en lloc de dir “seiem i parlem-ne”, ha optat per posar en marxa des dels jutges i fiscals una política basada en la por per veure si d’aquesta manera la població de Catalunya s’acoquina, acota el cap i esdevé traïdora de la causa justa proclamada fins ara.

Si hem arribat fins aquí, si tenim un Parlament majoritàriament independentista, amb una presidenta que ha mogut cels i terra per la causa de la independència i que no ho ha fet sola, sinó amb molta altra gent, si ha quedat clar que la voluntat dels catalans vol caminar vers aquest objectiu, per molts esculls, amenaces, detencions i discursos sobre delictes acompanyats de molt de teatre, hem de persistir amb fermesa aquests embats, no podem permetre que els espanyols se’n surtin amb la seva.

Senyors de Junts pel Sí i de la CUP, ara no és el moment de fer el paperina. No oblideu que des d’Espanya i des de tot el seu poder faran tot el que puguin i més per aconseguir dues coses. Per començar, que els polítics del nou Parlament no es posin d’acord per investir el president del govern català, un president que, a més de la gestió del dia a dia amb els pocs recursos disponibles, ha de poder incentivar mesures legislatives fins a aconseguir la independència plena. I el segon aspecte té a veure amb les nostres pors, amb el nostre desànim, amb les nostres traïdories, sense escoltar les falses promeses que després de les eleccions espanyoles la correlació de forces pot ser diferent i que podria ser que fos possible l’entesa. Mentida.

El crit dels catalans era i és “independència”, en les manifestacions dels darrers anys, l’11 de setembre es cridava “independència”, el 27 de setembre la majoria dels catalans votàrem “independència”, i el Parlament sortit d’aquestes eleccions va donar com a resultat una majoria independentista.

Ara és l’hora de no ser traïdors, ara és l’hora d’estar convençuts que tot el que diuen i ens ensenyen és pura teatralitat, ara és l’hora de creure en la innocència de polítics i empresaris –quan es demostri culpabilitat, ja s’actuarà en conseqüència–, cal seguir el camí traçat en el full de ruta previst i, de veritat, que ni la prudència ni la por ni el dubte ens facin traïdors.

Pilar Porcel

Tweet