Els de la CUP, amb la seva filosofia assembleària que no acaba d’encaixar amb la política de partits, volen imposar el seu criteri perquè, encara que només tinguin 10 diputats, saben que tenen la paella pel mànec i que són decisius en la ruta cap a la independència. Entretant, el país està sense Govern, sense pressupost i sense possibilitats de tirar endavant aquelles polítiques i aquelles iniciatives parlamentàries que facin possible la desconnexió amb Espanya, desconnexió manifestada majoritàriament pel poble de Catalunya. La tossuderia de la CUP no deixa de ser una espurna d’aquell dictador que tots portem dins.
Jo havia entés –segurament estava equivocat– que la gran força de les democràcies parlamentàries era precisament el discurs polític dels diputats en defensa de les seves argumentacions amb la voluntat de convèncer a l’altre i, sobretot, en el respecte del resultat de les votacions subsegüents.
En aquest mateix sentit moltes vegades he pensat que seria positiva i enriquidora la llibertat de vot dels parlamentaris. En la dialèctica i les argumentacions faria possible veure qui convenç a qui, ja que sense aquesta possibilitat les intervencions des del faristol no porten enlloc, ni van més enllà que afavorir titulars de premsa.
No voldria parlar de les incongruències de segons qui ni d’actituds, a parer meu, molt poc democràtiques. Quan encara no se sap si hi haurà acord o no sobre la investidura del president del Govern, ja hi ha qui es veu en cor de vetar possibles consellers.
Per no parlar del discurs prepotent i fatxenda del senyor Garcia Albiol dient que farà tot el possible per evitar que la primera proposta de resolució (tot just presentada i acceptada a tràmit) dels partits sobiranistes majoritaris al Parlament no pugui ni tan sols ser discutida i votada pels senyors diputats. On queda la dinàmica parlamentària? On queda la capacitat de persuasió? On queda la versatilitat política? On queda, realment, la vida parlamentària?
En període electoral, els partits polítics presenten i defensen les seves propostes i prioritats que, però, a la pràctica no deixen de ser unes declaracions de bones intencions, ja que es podran aplicar o no segons la correlació de forces manifestades per la voluntat dels ciutadans. A partir dels resultats després de l’escrutini, gairebé totes de vegades caldrà buscar aliances per tal de configurar majories estables que possibilitin la governabilitat del país. Això és democràcia o no?
En el moment present tinc la impressió que uns tics dictatorials es deixen sentir per tots quatre cantons i això no és bo ni per a la democràcia, ni per als ciutadans, ni molt menys per a l’estabilitat governamental.
Els de la CUP, amb la seva filosofia assembleària que no acaba d’encaixar amb la política de partits, volen imposar el seu criteri perquè, encara que només tinguin 10 diputats, saben que tenen la paella pel mànec i que són decisius en la ruta cap a la independència. Entretant, el país està sense Govern, sense pressupost i sense possibilitats de tirar endavant aquelles polítiques i aquelles iniciatives parlamentàries que facin possible la desconnexió amb Espanya, desconnexió manifestada majoritàriament pel poble de Catalunya. La tossuderia de la CUP no deixa de ser una espurna d’aquell dictador que tots portem dins.
Així com els discursos i les declaracions del senyor Garcia Albiol sobre la unitat d’Espanya, i tots els seus gestos en cerca d’aliances, serien lloables si anessin acompanyats de la voluntat de discussió parlamentària però, pel que sembla, la flama dictatorial que sempre ha mostrat l’estat espanyol crema per tots quatre costats deixant la tasca de molts i molts anys de feina, després de molts i molts esforços de ciutadans honrats i generosos vers la cosa pública convertida en cendra.
Pensar en noves eleccions el mes de març és donar una bufetada a la ciutadania, és dir-li “voteu el que vulgueu que els polítics ja procurarem no fer-vos gens ni mica de cas”. En aquest moment Catalunya es mou entre la dictadura establerta en l’ànima de molts ciutadans i de molts polítics en actiu, i la democràcia predicada a tort i a dret, però camuflada dintre l’activitat política del dia a dia. Trencar aquest tic dictatorial no hauria de ser gaire difícil pensant en una nova generació de polítics que ja no han viscut del ple el franquisme, però molt em temo que caldrà donar-los-hi una bona empenta sense esperar demà.
