Partim de la base que tots o gairebé tots els actes multitudinaris tenen un component gregari que busca una certa comunió entre l’organitzador de l’acte i el públic que hi assisteix. I això val per un acte religiós -la trobada de l’anterior Sant Pare amb els joves als afores de Madrid fa un parell d’anys-, un concert -em diuen que això és el que passa en qualsevol de Bruce Springsteen-, una competició esportiva -al Camp Nou en fan cada setmana-, o un acte polític -què és un míting sinó una comunicació entre convençuts?-.
Dit això, és obvi que el Concert per la Llibertat tenia tant component polític com el que pot tenir un acte del Partit Popular i que qualsevol persona mínimament informada sabia perfectament a què s’hi anava al Camp Nou. El macroconcert -que va ser massa macro, massa llarg- era un acte polític i només un indocumentat, un alienígena o algú amb massa mala llet podria esperar que fos una altra cosa.
I va ser exactament el que pretenia, una demostració de força del sobiranisme vehiculada aquest cop a través de la música, que en el pla artístic va tenir la capacitat de demostrar el canvi que està vivint la societat catalana, amb tot de músics que s’han adonat que per ser ciutadà del món primer cal ser veí d’un carrer en concret.
I hi va haver banderes, càntics, himnes, emoció i festa, molta festa. I clarament va haver-hi complicitat entre organització i públic. De tot plegat en podríem dir aquelarre, tant d’aquelarre com vulguin sinó fos només per un petit detall, que un aquelarre és una reunió de bruixes i dissabte, les bruixes es van quedar a casa.
