Mai la seu de la Comissió Europea a Barcelona havia estat tan plena. M’ho confirmen els seus representants mentre diplomàtics i representants de la societat catalana endrapen canapès. S’hi celebra que Croàcia és membre de la UE, tot i que la convocatòria va ser un èxit en bona part per la presència d’Artur Mas. El president no va decebre: va demanar suport a l’ambaixador croat al procés sobiranista i del seu discurs europeista es podria interpretar que fins i tot el mite del rapte d’Europa és català.
L’acte va ser positiu per a Mas malgrat que els croats no es van mullar pel dret a decidir. El president croat va enviar un vídeo en què saludava en català i descrivia els llaços històrics entre el seu país i Catalunya. Mas va destacar que per Catalunya passa la major part del trànsit comercial entre Espanya i el país balcànic. «Mirarem d’ajudar Croàcia i si en algun moment vostès ens poden ajudar…», va deixar anar amb un to final que va provocar el somriure general. Mas va ressaltar que no hi ha regió de l’Estat més europea que Catalunya, i va fer comparacions entre Catalunya i el pes de Croàcia, amb 4,2 milions d’habitants: «Ser a la UE no és una qüestió de grans o petits, és de voluntat». Potser va ser l’emoció de la festa que va empènyer el regidor de Presidència de Barcelona, Jordi Martí, a assegurar que «tota la ciutat celebra que Croàcia formi part de la UE», quan possiblement la majoria de la població encara ni ho sap.
L’acte em va servir per descobrir detalls com que la corbata és un invent croat del segle XVII. Els assistents portaven penjat del coll un cor amb el logotip dissenyat per a l’ocasió de l’adhesió a la UE, uns cercles de coloraines molt de l’estil de la marca Desigual. Hi havia empentes entre diplomàtics per saludar Mas. El cònsol del Paraguai va perseverar fins que va aconseguir que el cap de premsa del president els fes una foto. Jordi Sumarroca, el conseller delegat de la constructora Teyco i cònsol de Lituània, també va xerrar amb Mas. Després vaig sentir que Sumarroca i un company seu comentaven l’actualitat en veu alta, sorpresos de la notorietat d’una tal Joana Raspall: «Qui collons és?»
Qui va parlar més amb Mas va ser el professor Francesc Granell, director general honorari de la Comissió Europea, un home amb una barba molt ben retallada, acabada en punta com la d’en Capri, que en veure’m prenent notes em va demanar què feia. «Fas una crònica d’ambient? Ah, doncs has de saber que jo sóc més important que en Tarradellas», em va dir Granell, sense precisar si es referia a l’empresari de les pizzes o al polític. Després vaig saber que era Ferran Tarradellas, delegat de la Comissió a Barcelona.
La fauna diplomàtica és diversa: hi havia dones vestides per provocar infarts, homes amb el distintiu de la seva organització a l’americana i joves funcionaris repartint targetes a tort i a dret. També vaig descobrir un home elegant com Granell eixugant-se les mans en les tovalles de cotó de les taules després de menjar-se una torrada de foie. El president no va tastar ni les torrades ni es va permetre una copa de cava. Tot i això, va marxar satisfet.
