Se’l pot criticar tant com es vulgui, però és innegable que Pere Navarro està fent un plantejament honest. Al líder dels socialistes catalans, a més, no sembla inportar-li gaire el fet d’iniciar batalles gegantines contra els axiomes immensos que fan que Espanya sigui com és i no pas com li convindria al PSC.
En realitat, Navarro no deixa de dir coses lògiques. Per exemple, una bona manera de començar la regeneració espanyola fóra que el rei actual abdiqués i, amb ell, s’anessin diluint alguns dels vicis d’origen de la transició. El nou monarca simbolitzaria el canvi i, de passada, podria emprendre una reforma de la institució que la fes més barata i transparent. A partir d’aquí, el programa reformista de Navarro tindria un camí una mica més planer. El mateix pel que fa a l’assignació de recursos. Una Espanya veritablement federal és del tot incompatible amb les excepcions fiscals basca i navarresa. I si a l’eliminació de privilegis se li sumés el principi d’ordinalitat, la tragèdia fiscal catalana es veuria bastant alleugerida.
Tot plegat és molt raonable… Des del punt de vista d’un socialista català. L’estat de Pere Navarro és una Espanya catalana, respectuosa i horitzontal. És a dir, res a veure amb l’Espanya espanyola. La real i ben reial. Per això el PSC està ben a prop de ser un partit de ficció.
