Ens cal sentit d’Estat, va declarar no fa gaire el MH president Mas. No son paraules sobreres, especialment en aquest moment del procés. Pot semblar mentida, tanmateix sovint em sembla que els catalans som una variant d’humans única en la capa de la terra, maldem per a lliurar-nos de l’esclavatge però quan encetem la via per a assolir-ho en ressaltem tots els defectes i mancances, reals o imaginàries, ens costa guanyar, pot ser estem massa a acostumats a perdre…
El president Mas i el cap de l’oposició senyor Junqueras han fet el que havien de fer atenent a la realització dels anhels del seu poble, però tenen, cadascú d’ells, a casa seva, un problema de dissensions internes, motoritzades per a diverses raons segons el cas.
El MH president Mas té dins la coalició de CiU uns grupuscles espanyolistes que ara per ara segueixen el corrent estratègicament a l’espera dels esdeveniments. “Dret a decidir NO” en última instància, hi si no s’hi arriba tant de bo…, si no hi ha més remei, intentaran diluir-ho tot introduint-hi “la reforma federal de l’Estat espanyol”, fent el caldo gras als socialistes. Sabotejadors, botiflers i quintacolumnistes.
Per a la seva banda el senyor Junqueras té justament al seu darrera “la guarda pretoriana”, guardians de les essències marxistes, disposats a qualsevol estratègia que els dugui a la gloria de gestar “una nova societat” no identitaria fonamentada en “els drets de ciutadania”. Aquests saben que el seu creixement potencial esdevé, sobre tot, del vessant independentista, tot i així, no dubtaran a sacrificar-ho tot en l’altar marxista del igualitarisme dogmàtic.
L’Estat espanyol, tal com ja sabíem, està per al xoc de trens, que és una amenaça palmària.
Estan ben disposats i desitjosos de passar-nos la piconadora fins a les últimes conseqüències. Aquesta estratègia té dues lògiques concomitants.
D’una banda eviten el reconeixement de Catalunya com a un ens històric subjecte polític i jurídic, i eviten així “les urnes”, que és el que més temen. I d’altra banda atien i donen alè als quintacolumnistes sempre proclius a erigir-se com gent assenyada salvadors del diàleg i els ponts civilitzadors de la concòrdia.
Amb tot, cal tenir clar que l’estratègia de l’Estat és la d’arribar al final, en un estadi, on “els independentistes” siguem tan sols “una revolta” de regnes de taifes inconnexes i minoritàries, evitant el reconeixement de Catalunya com quelcom no estrictament espanyol. “Somos un gran equipo”, ha declarat Rajoy a Barcelona.
Únicament els desbaratarem aquesta estratègia si som capaços de mantenir-nos units donant suport incondicional al pacte actual de govern i a les institucions i organismes que treballen per a la independència, com ara la Comissió Assessora per a la Transició Nacional, etc…
Certament, un cop fora de la legalitat espanyola l’únic marc jurídic per a fer via cap a l’Estat Català Sobirà és el que es deriva implícitament de la legitimitat democràtica que ens confereix una majoria parlamentaria amb cara i ulls. És per això mateix que ens cal un enorme sentit d’Estat per tal que la nostre força parlamentaria no es vegi minoritzada o dividida.
