Al final resultarà que tot plegat era fruit d’una generació que no va pair bé els antecedents familiars. No hi donem més importància, ja fa anys que és la Barcelona del passat
El dissenyador valencià resident a Barcelona des dels anys setanta, Javier Mariscal, va comparar ahir la Diada amb el règim nazi. “El dia aquest de les banderes que semblava l’època de Hitler? Doncs ni idea, no sé ni on era. Quan veig més de deu banderes juntes ja em surten grans. M’és igual si són del Barça, de l’Espanyol, del Real Madrid o d’on siguin”.
Mariscal va tenir una reacció de falta de respecte cap als catalans, que és relativament habitual en progres fills de franquistes. Són històries personals que han resolt el posicionament social, però que tendeixen cap a un espanyolisme visceral. Fins i tot segueixen el tòpic del nacionalisme espanyol que es veu a si mateix transparent, aquí en versió suposadament cosmopolita.
Aquesta manera de fer va ser el discurs intel·lectual dominant de la Barcelona dels anys 70 i 80 però va començar a declinar després dels Jocs Olímpics del 92, els que van lluir el discutit Cobi de Mariscal, per falta de relleu generacional. Al final resultarà que tot plegat era fruit d’una generació que no havia paït bé els antecedents familiars. Però no hi donem més importància, ja fa anys que és la Barcelona del passat.
