La qüestió que haurien de plantejar-se tots plegats és si realment els surt tan rendible com pensen la crítica a polítics i partits catalans
Com pot ser que una televisió pública faci un reportatge com el que va emetre dimarts Telemadrid per acusar el nacionalisme –català i basc, evidentment- de pervertir el llenguatge en la línia del nazisme i l’estalinisme? Tindrà alguna cosa a veure amb el fet que, segons publicava ahir mateix El País, el PP de Madrid cau en picat a les enquestes? Segons aquests sondejos, els populars perdrien una quarta part dels escons i la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques. Tindrà relació amb el fet que UPyD dobli en les mateixes enquestes el nombre d’escons que té ara? Aquest resultat deixaria el PP en mans de la formació que a l’Estat lidera Rosa Díez.
Una dada reveladora és que tots els dirigents madrilenys suspenen, segons El País, però qui treu millor nota és l’expresidenta Esperanza Aguirre, una lideresa populista fins el moll de l’ós que arrasa entre els seus votants -76% de suports entre els populars- i que sempre s’ha caracteritzat per l’alegria desacomplexada de les seves declaracions on mai han faltat les reivindicacions catalanes.
Està clar que enmig un atur angoixant i un horitzó de crisi tremendament tenebrós, l’argumentari polític mesetari no té cap pudor a l’hora de recórrer als clàssics de sempre per despistar el personal.
I, no ens enganyem, la reflexió crítica –diguem-ne així- sobre Catalunya continua sortint a compte. Hi ha qui hi s’hi abona especialment. L’extremeny José Antonio Monago n’és un cas paradigmàtic. Sempre a punt per carregar contra el govern de Catalunya i mantenir així anestesiat un electorat al qual cada cop li costa més explicar-se com pot ser que el suport del govern extremeny del PP provingui dels vots d’IU –encara que sigui en forma d’abstenció-. El segueixen sense problema, des de la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, fins al murcià Valcárcel,…
Tot això, evidentment no queda limitat al PP. Recordaran que des del PSOE, Rodríguez Ibarra va comparar recentment Mas amb Hitler i Mussolini pel seu intent d’“atacar” Espanya des de dins. No era el primer polític socialista que treia a passejar els pitjors fantasmes de la història d’Europa per parlar dels polítics catalans. Durant la darrera campanya electoral va ser l’aragonès Marcelino Iglesias qui va evocar el nazisme per criticar CiU.
Tant se val. No acabaríem amb l’hemeroteca. La qüestió que haurien de plantejar-se tots plegats és si realment els surt tan rendible com pensen la crítica a polítics i partits catalans. Pot ser que no es donin compte de fins a quin punt aquests enfrontaments constants amb el govern català de torn van atiant el discurs independentista? És també possible que ho vegin i no els importi… En qualsevol cas una visió de molt curta volada.
Pel que fa el reportatge de Telemadrid, és tan barroer que al final el que pretén ser una denúncia de manipulació del llenguatge, acaba convertint-se ell mateix en una lamentable exhibició de perversió lingüística. Tot molt trist, per què ens hem d’enganyar.
