El nacionalisme, en tant que fenomen polític i social, rep fons i forma de la mà de Rousseau i Herder, entre d’altres autors, i com aquest pot ser interpretat en la seva vessant racionalista o romàntica. L’anhel nacional català és, però, encara més antic. Com veurem a continuació, el desig sobirà de Catalunya es dibuixa al llarg de molts segles amb una Història que es podria resumir en la lògica voluntat de no ser governats per altre poble que no fos el català.
Sovint s’exemplifica aquesta independència política amb la proclamació de l’Estat Català que va fer Macià al 1931, o la de Companys al 1934. Però n’hi ha més. Fins a quatre vegades Catalunya ha esdevingut un Estat, encara que de manera efímera i gairebé sense reconeixement. A les dues ocasions ja citades, les més recents i possiblement les més ben sabudes per tots, cal afegir-hi la proclama de Baldomer Lostau, al 1873, i la més pionera de totes, la de Pau Claris al 1641, considerat per molts el primer intent d’Estat modern dins la península ibèrica.
Molt abans que francesos i alemanys posessin en dubte la monarquia i comencessin a revelar-s’hi, Catalunya feia el seu propi camí amb institucions polítiques pròpies.Així, observem com al segle X els comtats catalans comencen a unir-se i a formar el que històricament s’ha conegut com el Principat. Com a tal, essent una entitat política i social independent, és com més tard s’uneixen a la Corona d’Aragó. Això sí, el Principat mantindrà en tot moment la seva independència judicial i política a través de les Corts Catalanes, òrgan que molts historiadors consideren com un dels primers parlaments del medieval.
En alguns documents oficials, Catalunya es reconeix com a reialme, al mateix nivell que l’Aragó, figurant-t’hi com a “regno, dominio et corona Aragonum et Catalonie”. Un fet anecdòtic, doncs els comtats catalans tenien ben clar que al Principat no hi feia falta cap rei de facto. Així ho respectaren també els diferents reis d’Aragó que, tot i ser alguns d’ells nascuts i residents al Principat, mai assignaren rei a Catalunya, a diferencia de Mallorca, València, Sicília, o Nàpols. Al llarg de molts segles, Catalunya mantingué la seva independència política tot i retre serveis a la corona de Castella, d’Aragó o a altres reis francs. S’arribaria així a la Guerra de Successió, la victòria de Felip de Borbó, i la pèrdua de les institucions polítiques a través dels Decrets de Nova Planta.
Al llarg dels següents segles, el nacionalisme català sobreviu com a sentiment intrínsec de molts catalans que ho manifesten en diferents moviments socials, com l’art i la literatura, i també polítics, com ara el catalanisme, el sobiranisme o l’independentisme.Un dels màxims exponents del nacionalisme català fou el polític Enric Prat de la Riba, qui, des d’una vessant romàntica, pròpia del seu temps, lloa el sentiment del poble català i dóna unes directrius a seguir per tal de restablir Catalunya al lloc que li correspon amb un estat propi capaç de guiar –diu Prat de la Riba– un nou imperialisme ibèric. La Història ens demostra que el nacionalisme català és pioner i innovador, i que sempre que n’ha tingut l’ocasió, Catalunya ha preferit fer la seva pròpia via.
