Si algun tema està candent en aquests darrers dies, és el de la Declaració Unilateral de la Independència (DUI). Ja no cal posar tot l’enunciat sencer, el seu acrònim ja és conegut per la majoria de la població, almenys per aquells que senten un mínim d’interès per la política. Fins ara la centralitat de la política catalana girava a l’entorn de “la consulta”, però a mesura que aquesta anat prenen el mateix caire i se li pronostica el mateix destí que el que va succeir amb el concert, s’ha anat convertint en una mena d’andròmina que no hi ha per on agafar-la. I és que en el terreny dels conceptes i de les paraules, ningú els hi pot negar als convergents i als seus socis de coalició, que són uns autèntics mestres del garbuix. No sé si tenen por a la idea en si o a la paraula? Al que seria el nom de la cosa. D’aquí el ús constant d’eufemismes i un discurs ple de giragonses per no dir aquella o aquelles paraules tabú. Si a més li sumem la disparitat entre les declaracions i depenen del dia i hora, fan que a dia que passa, augmenti el nombre de gent que veu que això de la consulta no anirà més enllà del que ho va fer el “concert” i comencen a entendre que només hi ha una sortida legal i plausible, la (DUI).
Hi ha pressa, si molta pressa. La necessitat imperiosa de tornar a omplir la caixa de la Generalitat, per poder cobrir les necessitats més bàsiques d’una gent que pateix, en un estat que vol ser del benestar, fa que molts demanin l’acceleració del procés.
Mentre, l’”establishment” ja es comencen a neguitejar i a treure les seves “patums” mediàtiques a avisar al poble, que això de la independència no s’assoleix d’un dia per l’altre. Que és una qüestió d’anys. El que no diuen és de quants. Tal i com li vaig sentir dir l’altre dia al conegudíssim periodista, Jordi Barbeta, a TV3.
Mentida, absolutament mentida. Les declaracions d’independència no sols són d’un dia per l’altre, sinó d’un instant per l’altre. El temps que tardi una autoritat elegida ex professo per declarar-la.

Altra cosa és el temps que pot trigar a ser com qualsevol altre estat independent. Amb totes les estructures que un estat ha de tenir i en un normal funcionament. Per altra banda, també s’ha de considerar el que es pugui dilatar el procés negociador amb l’estat del qual s’escindeix. No em cansaré mai de dir, que gràcies al “pujolisme” i a la seva afecció a jugar al “com si fóssim”, com si fóssim un estat, aquesta comunitat té moltes de les estructures que requereixen els estats. Però per molt que duran aquests dies s’acabi de conformar una de les estructures més importants, sinó la més important, com l’Agència Tributària Catalana, de res serveix, si abans la població no saps qui té l’autoritat. Qui és el subjecte sobirà. Els ciutadans han de saber que si entra en el seu negoci una parella d’inspectors de l’agència tributària espanyola, se li han de posar per corbata o donar-los-hi un copet a l’espatlla i acompanyar-los directament a la porta. I això no serà possible fins que el nostre Parlament mitjançant elnostre i únic President, declari tot el nostre territori sobirà amb una DUI. I no sols a l’estil de Kosovo, que va ser declarada per una mena d’assemblea popular, sinó encara més legal. Per un Parlament elegit democràticament per tots els habitants del territori que es vol escindir.
El problema que tenim ara tots els catalans que ens hem adonat que hi ha pressa, que les coses així no poden continuar, és que sabem que la consulta no va enlloc, i la DUI mai serà aprovada pel President Mas sense passar prèviament per unes eleccions que el legitimin a poder fer-ho. On la DUI fos explicitada com l’eix principal en el seu programa electoral. La qual cosa ens condemna a haver d’esperar com a mínim fins a començaments de l’any que bé, tal com contempla l’estatut de Catalunya, que disposa que entre convocatòria i convocatòria electoral ha de transcórrer un període com a mínim d’un any.
I ara què? Doncs, ara per ara ja en n’hi ha prou en saber com acabarà el tema dels pressupostos i quin serà el marge del deute que el govern central tingui a bé de concedir-nos. I el tema no és brèvol, perquè d’ell depen el que moltes famílies puguin o no menjar dels seu propis mitjans o bé hagin de recórrer a la beneficència. Pel que si ens serveix la misèria que ens causa l’ofec espanyol, és per anar posicionant a cadascú en el seu lloc. I no em refereixo als qui aquest diumenge han esbroncat al President Mas en l’entrega de premis del torneig de tennis de Barcelona. Segur que d’aquests apart de la subvenció a cert diari poc esperen de la Generalitat, i tots tenen les seves necessitats ben cobertes dins de l’estatus actual. Em refereixo, a les elits dels partits tradicionals, com el diputat Enric Millo, que entre Catalunya i l’estat espanyol s’ha posicionat clarament per l’estat espanyol, al considerar excessiu el marge del 2% per la capacitat d’endeutament que des de el govern central ens han de permetre. En qualsevol altre país un fet així seria inversemblant, però aquí s’explica, perquè busquen el vot d’aquells com els d’abans, que amb la panxa plena i vivint a “Pijoland” es dediquen a xiular – estan en el seu dret – al President de la Generalitat. O al sr. Pere Navarro que descol·locat com es troba en l’actual panorama polític, té la barra de demanar que si no hi ha pressupostos, almenys li diguin, fins a on i quan pensen retallar en sanitat i en educació. Suposo perquè són els dos únics temes d’on pot rascar vots pel seu partit, i sense això s’avorreix i no té sentit ni la seva existència. A més, té el desvergonyiment i amb això també es posiciona, d’afegir que amb 36.000 milions d’euros ja en tenim prou. Doncs quan manaven ells i en millors circumstàncies bé que havien de tirar de crèdit. I el país? El país, li repantimfla com a molt.
De moment, que l’últim apagui la llum.




