L’interès de la ciutadania catalana cap als fets de la Guerra de Successió i de la pèrdua de les llibertats que va suposar la derrota en aquell conflicte ha anat creixent en els darrers anys. El cruel parèntesi de la dictadura franquista va suposar un tall molt profund en la consciència patriòtica dels catalans. L’any 1977, el de la recuperació de l’autonomia i el retorn de Tarradellas, només alguns milers escadussers de ciutadans havien sentit parlar algun cop del setge de 1714 a Barcelona i, per tant, sabien perquè es feien ofrenes florals a una estàtua situada a la ronda de Sant Pere o a d’altres monuments similars arreu de Catalunya.
Tal i com demostra l’èxit de novel·les i tota mena de llibres al voltant d’aquells fets d’ara fa 300 anys , el poble català ha anat recobrant a poc a poc la consciència que aquelles dues primeres dècades del segle XVIII van ser claus per a l’esdevenir de la nostra nació. Hem estat en diverses ocasions a punt de perdre tota connexió mental amb aquella època: a la segona meitat del segle XIX, quan l’espanyolització de Catalunya imposada pels Borbons ja era gairebé absoluta, uns quants catalans a contracorrent van fer despertar la guspira i va sorgir la Renaixença, primer amb aires folklòrics, però més tard amb fort contingut d’emancipació nacional. Sense ells, segurament haguéssim desaparegut com a poble diferenciat en poques dècades.
Un segle després, va tornar a passar el mateix. En el genocidi planificat de la nostra cultura per part del règim franquista, uns pocs van aguantar miraculosament la flama, a l’exili i a l’interior, patint no poques represàlies i fins i tot perdent la pròpia vida. Però van resistir i ens van passar el relleu. I l’any que ve farà 300 anys que Barcelona va ser vençuda i amb ella tot el país. Les commemoracions previstes, tant per part de la Generalitat com de l’Ajuntament, han de fer possible que tot el poble català –fins i tot el més allunyat o refractari a les idees i a la simbologia catalanista- s’assabenti bé de què va suposar aquella guerra premundial en la qual ens va tocar el rebre.
Si, a més, el procés cap a l’estat propi no es torça ni s’endarrereix, serà un 2014 per recordar durant generacions. Tres-cents anys després d’una derrota militar, arribarà la victòria desitjada, aquest cop, però, sense bombes ni trets, només amb la força democràtica de la majoria expressada a les urnes.
