Paco Marhuenda representa un diari, La Razón, absolutament sobrerepresentat en els espais d’opinió d’aquest país. Però, curiosament, el fet de disposar d’un espai destacat dins de la tertúlia líder d’aquest país és un privilegi que ni Marhuenda ni molts d’altres opinadors espanyolistes no semblen valorar en absolut. Dit d’una altra manera, el discurs de Pilar Rahola, posem per cas, té un encaix majoritari dins l’opinió pública catalana però, en canvi, la línea editorial de La Razón representa una fracció minúscula del país, en termes quantitatius. I, malgrat això, tots dos estan al mateix nivell de debat en el programa de Jordi Basté. Però aquesta evidència no és ni tal sols reconeguda.
En canvi, a l’altra banda, el discurs del catalanisme té l’accés barrat als principals mitjans de comunicació de Madrid. Amb ben poques excepcions, els arguments del catalanisme -hegemònics a Catalunya- són ignorats i/o ridiculitzats en els espais de gran audiència de les ràdios i televisions més importants de Madrid. Allà, el bipartidisme polític ho és també mediàtic i no hi ha més reflex del catalanisme que el que ha estat filtrat per sedàs ideològic de la dreta i l’esquerra oficials des de la transició.
Potser per això aquests professionals de l’espanyolisme acostumen a amenaçar amb l’autoexili si un dia, democràticament, Catalunya decideix emancipar-se. «Jo em quedaré a Madrid i sentiré molt que la meva terra s’hagi declarat independent», assegurava, ahir, a la COPE, el mateix Marhuenda. El pobre sembla que no s’adona que aquell dia a Madrid ja no el necessitaran. Som l’única raó de ser dels marhuendas i ells ni ho saben.
