No crec que m’acusin de donar idees a l’enemic per comentar obvietats: la manera més efectiva que tindria el CNI per a putejar-nos seria repartint -discretament i camuflada- aquells 10 milions d’eurosentre alguns prohoms del Catalanisme, a canvi de que expressin comentaris “de sentit comú”, com per exemple que “el resultat d’un procés sobiranista és incert” i també que “no es podrà fer una consulta sense l’acord del Gobierno de Espanya”.
“Senyor Rajoy, ja no hi ha problema, si no vol que hagi una consulta només cal que rebutgi l’acord!” Aquest és el missatge que “la condició de la consulta acordada” transmet a Espanya. A més, entre els catalans transmet desmotivació en veure els arguments de l’enemic dins les nostres pròpies files. I quan aitals insinuacions emanen de polítics pròxims al Govern de Catalunya encara fan més mal, perquè ens sorgeix el dubte de si el President de Catalunya és incapaç de fer-los quadrar o si no li interessa fer-ho. Quin èxit millor per a uns serveis secrets que volessin exhibir efectivitat?
Menys mal que el procés sobiranista continua en mans del poble i que aquest encara no ha cedit tot el protagonisme als senyors diputats! La crisi econòmica va a més i moltes de les noves incorporacions a l’independentisme no tenen tanta por “a un procés incert” perquè ja ho han perdut tot. Al meu barri l’Assemblea Nacional Catalana du a terme un activisme incansable. En zones més afectades per l’atur han sorgir amb força les CUP vehiculant una part de l’expressió dels moviments socials. També cal reconèixer l’acció que molts militants d’ERC, de CiU i d’ICV porten a terme dintre dels moviments associatius. Tot plegat ens permet continuar estirant de la corda al marge dels cagadubtes apoltronats.
La setmana passada vaig veure com algunes persones del moviment veïnal que no eren independentistes s’adherien al Manifest per la Convocatoria d’un Procés Constituent a Catalunya de l’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades. Quan els vaig mostrar la coincidència d’aquest projecte amb l’àmbit polític de la CUP em respongueren que “els Cupàires estan excessivament ideologitzats i nosaltres (l’entorn veïnal de barris perifèrics de Santa Coloma i Badalona), en canvi, no som catalanistes però tenim necessitats econòmiques, de manera que si la solució a tantes penúries requereix la Independència serem independentistes”. Això significa saba nova dins del sobiranisme.
Val la pena que aprofitem la conjuntura de la crisi a favor de l’alliberament nacional. Mentre la independència pugui donar resposta als interessos reals de la població, les maquinacions de palau no ens aturaran. En un moment com aquest, amb quines d’aquestes reclamacions aconseguirem d’antuvi una majoria electoral favorable a l’independentisme: impulsant la sardana i els jocs florals, preconitzant la catalanització lingüística absoluta o explicant que sense l’espoli malbaratador a què ens sotmet Espanya no sofriríem aquest empobriment tan dramàtic, atès què Catalunya genera suficient riquesa?
No ens enganyem, no estem en una Catalunya romàntica i benestant sinó en una terra poblada per persones que no arriben a final de mes i que es podrien estalviar tant de sofriment trencant amb Espanya. A quins interessos serveixen aquests individus que donen –implícitament- garanties a Espanya de que, cas que aquesta en negui a pactar nosaltres, no podrem fer la Consulta sobiranista, aquests “prohoms” que tan alegrement renuncien a la solució que necessita el nostre poble?
