Reconec que sóc dels que es creu el president Artur Mas. Vull dir que estic convençut que el seu pas al sobiranisme és sincer. Altrament, es mereixeria tots els premis Gaudí d’un sol cop, en particular el relatiu als efectes especials… Els arguments que utilitza, l’enfocament que hi dóna i l’èmfasi que posa en certes afirmacions no fan més que confirmar que allò que afirma, en públic, realment és un reflex del que ell pensa de veritat sobre el futur del nostre país. Algunes intervencions, aquí i fora d’aquí, han estat especialment modèliques i són indicatives que el procés personal emprès fa escassament mig any no és postís i, doncs, que, pel que fa a ell, això no té aturador. La forma i la intensitat com s’acarnissen amb ell els adversaris de la sobirania també són il·lustratives que són conscients que la cosa va de debò o, com diuen a Mallorca, de bon de veres. Per això els insults, les mentides, els rumors, els menysteniments, les desqualificacions, les falsedats estan a l’ordre del dia. És aquesta una situació molt desagradable i injusta per a qui ho ha de viure i parlo per experiència pròpia…
El procés sobiranista, el moment més àlgid d’una hegemonia emocional independentista, ha coincidit amb l’etapa també més dura de la crisi econòmica, aquella on el desprestigi de la política i el descrèdit dels polítics són més vius que mai, convivint amb l’eixutesa absoluta dels nostres calaixos públics. Són moments extraordinàriament preocupants a tot el món i només cal girar els ulls cap als països que ens envolten per adonar-nos-en. A Itàlia mateix, encara estan sense govern, i quan semblava que el màxim de desconcert a què podia arribar la política italiana era Berlusconi, ara aquest s’ha vist superat per un fenomen com B. Grillo, que, en certs aspectes, va encara més lluny. La desorientació, la manca de confiança, el pessimisme, la desesperança, el desconcert, l’antitot van fent via…
Per això, en els moments més convulsos és quan calen, més que mai, lideratges democràtic forts, clars i que inspirin confiança, si no ens volem deixar endur pel populisme més demagògic i estèril, per inútil. Ja em faig càrrec que, estar al capdavant d’un país com el nostre, sense ni un ral a la caixa, un índex d’atur dolorós, tot de famílies sense casa i alguns remant en contra direcció a l’interior de la pròpia, no és una tasca fàcil, ni una responsabilitat envejable. Però qui és al ball, ha de ballar. En aquestes circumstàncies, els missatges enviats a la societat potser no han de ser gaires, però han de ser clars, explícits i han d’orientar, no pas desorientar. Ja és prou embolicat el moment com perquè l’emboliquem més encara. La fermesa de les posicions dels que van al davant ha de ser inqüestionable.
Dic això perquè, d’ençà que l’onada sobiranista va començar a estendre’s, hi ha hagut alguns missatges que han contribuït i força al desconcert. D’un d’ells ja en vam parlar, fa mesos, quan s’assegurà que el nou estat català no havia de ser necessàriament una república, afirmació que va deixar tothom absolutament desorientat. Perquè, clar, en el mercat de les formes d’estat, no hi ha gaire gènere per on poder triar i remenar: o ets monarquia o ets república i s’ha acabat el bròquil. Ara, aquest darrer cap de setmana, el President ha dit que això de la declaració unilateral d’independència (DUI) que no, que quedava descartat. Nova gerra d’aigua freda sobre la testa i sort que ara ja ve el bon temps. Llevat de la Guinea Equatorial a qui Espanya va “donar” la independència un cop ja hi havien espremut tot el que van poder, i del Sàhara Occidental d’on es van acomiadar sense tancar la porta, tots els altres casos més recents, al llarg del segle XIX, tots, han estat resultat d’una declaració unilateral d’independència, com és el cas de tots els nous estats americans que en depenien.
Per això sorprèn ara, que sense que n’hi hagi cap necessitat, es descarti una opció que, en general, acostuma a ser la més usada en tots els precedents històrics a què ens podem remetre. Quan no ens “deixin” fer el referèndum, quan Espanya tanqui totes les portes a la consulta democràtica i les obri a l’amenaça, la repressió o la guerra bruta, què farem llavors que no sigui una declaració unilateral sota l’atenta mirada internacional, posterior a unes eleccions on el poble haurà parlat amb claredat? Confio que el flamant Consell Assessor de la Transició Nacional no descarti cap ni una de les vies democràtiques i pacífiques que puguin ser útils per a la nostra causa nacional, inclosa la DUI. Altrament, tot plegat podria, de fet, convertir-se en un simple DIU, el mecanisme que impediria la fecundació positiva d’un futur lliure per al nostre poble. Ja em faig càrrec, ho repeteixo, de les dificultats del moment i de les pressions desfavorables de l’entorn, però quan no s’està segur de l’eficàcia d’un procediment és més recomanable no parlar-ne, que no pas descartar-ne la viabilitat. Després de l’escalfament nacional progressiu de l’11S ençà, fer ara marxa enrere seria un interruptus que, francament, no sols no deixaria satisfet ningú, sinó que tampoc no ens mereixem com a poble.
