Avui m’agradaria explicar-vos una història que un dia em van explicar. Potser us la podeu aplicar a la vostra vida o no, però a mi m’ha servit moltes vegades per explicar coses de la meva existència. El relat que us explicaré tracta de la vida d’un jove que tenia com a objectiu ser algú important en la vida.
Aquest personatge era un militar. Quan es va acabar de graduar tenia ganes d’escalar posicions com més ràpid possible. De fet, nosaltres sempre tenim com a objectiu anar per davant. El seu primer destí militar va ser una base que estava perduda enmig del no res. Lluny de les grans ciutats es deia que tindria més opcions de poder pujar abans de categoria.
Tot i que sabia que en aquella base militar hi havia un perill, segons les històries que s’havien explicat, tothom qui entrava en aquell indret, s’hi quedava de per vida. El jove coneixia aquest fet, ell va dir que allí no s’hi quedaria per sempre. Només un temps per poder escalar de rang militar. Però tot i el seu primer objectiu la història no va anar així.
El jove va passar uns anys i quan semblava que abandonaria la base per anar a un lloc de més importància, va prolongar la seva estada per una sèrie de fets exteriors. Hi hauria de passar un temps més. Sabeu quin va ser el resultat? Allí hi va passar tota la seva vida fins al dia de la seva mort. Qui entrava allí, mai en podia sortir perquè aquell espai tenia un ambient especial.
Moltes vegades m’agrada recordar aquesta història. Està inspirada en un llibre que vaig llegir durant la meva època de doctorand. Es tracta de la història que explica Dino Buzzati en el seu reconegut “El desert dels Tàrtars”. Depèn quan llegeixes aquest llibre pot tenir una significació o una altra.
Actualment Catalunya està vivint una època de transformació. Molts ciutadans esperen el moviment del govern espanyol perquè ens deixin expressar lliurament la decisió sobre el futur del nostre país. Un dret a decidir que pel que sembla no ens el volen deixar aplicar, però no vull reflexionar al voltant d’aquest fet.
Molts catalans han viscut molts anys pensant que el seu marc idoni era l’espanyol. Amb els esdeveniments de la crisi econòmica s’ha demostrat que aquest no és el millor futur. Molts ciutadans ja no volen seguir vivint en aquella fortalesa que vivia el protagonista de la història de Buzzati. Si es vol avançar, cal abandonar la fortificació espanyola i emprendre el propi camí.
Algú pensa que en la situació actual hi haurà una solució? No ho crec. No veig una solució a curt termini per l’immobilisme d’uns i el poc saber fer dels altres. El que tinc més clar de tot plegat és que el camí espanyol no és el correcte. Per què no em poden deixar expressar lliurement quin ha de ser el futur d’aquell indret en el qual he viscut sempre?
Espero que els polítics catalans no facin cas dels cants de sirenes espanyols amb un possible millor finançament. Aquesta no és la solució, senzillament contribuiria a establir-nos uns anys més sota el desert espanyol. Hi ha vida molt més enllà de l’aixopluc del govern central. Hem de creure amb nosaltres mateixos i saber que som autosuficients per crear un nou marc.
