Falta de perspectiva. Trist és el país que condemna la riquesa cultural en comptes de protegir-la. Incoherent és el país que imposa sentències mentre incompleix articles constitucionals. Discriminatori és el país que aplica criteris dispars per a situacions iguals. Fa dies que venim defensant que davant del descrèdit de les institucions només ens queda la Justícia. I així ho seguim pensant. No obstant, la justícia té dos vessants, la polititzada, encapçalada pel ministeri fiscal, i els alts tribunals, i la independent, és a dir, la de primera i segona instància.
Aquest passat dimecres, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictaminar una interlocutòria en la que obliga a impartir les classes en castellà en aquelles aules on un sol alumne ho demani. Una conclusió que s’escau perfectament amb l’article 3.3 de la Constitució Espanyola que estableix que ‘la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya són un patrimoni cultural que seran objecte d’especial respecte i protecció’. Un criteri que el Congrés dels Diputats comparteix després d’expulsar al diputat Joan Tardà, per expressar-se en català a la cambra i demanar el canvi de llengua. Ironia.
La consellera d’educació, Irene Rigau, ha declarat la insubmissió de la resolució mentre no es resolgui el recurs que la conselleria d’educació vol presentar. És curiós que al País Valencia nombroses famílies demanessin l’escolarització en català i el govern central i el valència els hi neguessin. Però si un sol alumne demana quelcom no se li ha de concedir? Criminalitzar una llengua és un prova evident de l’absurd d’un país incapaç d’avançar. Parlant de tot, el ministre d’educació, Ignacio Wert, va fer, ahir, unes declaracions enregistrades sobre la postura de la conselleria d’educació. Fins quan els periodistes, i la població civil, permetrem un govern que per no permetre ja no permet ni preguntes?
