«Mas no pot donar la sensació que li estant marcant l’agenda ni que està rodejat d’un grup de principiants»
No sé si ens convé anar ràpids o hem d’esperar. Si anem ràpids ens podem clavar una hòstia descomunal. Si anem lents, però, correm el risc d’acabar debilitant la tropa. Desconec completament si ens és més favorable posar una data al referèndum o hem de ser cautelosos i treballar per cercar consensos. No ho sé. Difícilment podem demanar adhesions a la causa si no posem una data i expliquem clarament el projecte sobiranista.
Ara, també és cert que si establim la data donem armes al rival, ens posem una soga al coll i limitem el nostre marge de negociació. No sé si la crisi econòmica ens juga a favor o en contra. Diuen que debilita la imatge exterior d’Espanya. El que és evident, però, és que les manifestacions de farmacèutics, mestres i metges es fan a la plaça Sant Jaume. No sé quin és el millor camí. Ho desconec. He escoltat opinions argumentant les dues posicions i m’han semblat igual d’entenimentades i raonades. Intueixo que no hi ha un únic camí. Ara, que no hi hagi una única via no és cap argument per deixar d’actuar o per fer-ho com a imbècils.
El president ha de liderar i tallar els caps que faci falta. Vinguin de la família que vinguin. Mas no pot donar la sensació que li estant marcant l’agenda ni que està rodejat d’un grup de principiants. El govern no pot transmetre la sensació que està més preocupat per les properes eleccions que pel full de ruta independentista. El president ha de tenir clar que no pot acontentar a tothom i que la unitat, en sí mateixa, no ens condueix a cap lloc. Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. El president ha d’actuar.
Diuen que la democràcia és un gran sistema per cercar consensos. El problema és que esperar el consens és possiblement la pitjor manera de prendre decisions.
