Gent de molt pes que no és partidària de la independència ha entrat ja en la fase de dir ‘d’acord, i com ho farem?’
En l’acte del col·lectiu Wilson ahir es va reclamar un pacte entre Espanya i Catalunya, vist que la independència és inevitable. No són els primers de dir-ho. La veritat és que molt lentament sembla que una certa racionalització de la situació comença a prendre cos i que, més enllà de les inevitables expressions espasmòdiques, l’expressió ‘pacte’ es comença a sentir amb intensitat. Fins i tot en llocs gens propicis, com fou el cas ahir del Cercle d’Economia, davant l’elit empressarial catalana.
Pacte, això que s’entenga, que no és en cap cas per a impedir la independència o proposar fórmules insòlites, sinó per a acceptar-la i negociar-ne civilitzadament les conseqüències. Tal com deia l’informe americà que vam publicar abans-d’ahir, la qüestió ja no és si es pot impedir el procés o no, sinó com solucionar-lo de la millor manera. I la solució, si hi ha una majoria tan aclaparadora com la que les enquestes i els resultats electorals indiquen, no pot ser sinó acceptar la independència i negociar amb Espanya, tan civilitzadament com siga possible, el procés d’independència.
Perquè la independència marca el punt de no-retorn però després, d’una manera o d’una altra, acabarem parlant amb els espanyols i haurem de resoldre les petites o no tan petites rèmores del nostre passat. I per a fer-ho en les condicions adequades caldrà que discutim, com en un divorci qualsevol, si els trens de la Renfe es queden o tornen a Espanya, quin percentatge de deute ens queda a cadascú o fins i tot en quina lliga juga el Barça.
No és que haja canviat res de sobte ni que tinguem cap senyal visible i notable d’un canvi d’actitud espanyola. Però sí que es palpa en l’ambient un cert acomodament a la idea, ací i també a Madrid. La inevitabilitat de la independència sembla que comença a imposar-se en l’imaginari de molts ciutadans, però també en el cervell de les empreses, els partits, les grans institucions. Això que no havia passat passa ara: gent de molt pes que no és partidària de la independència ha entrat ja en la fase de dir ‘d’acord, i com ho farem?’, i ha començat a preguntar-se quina és la millor manera d’arribar-hi sense ferir-se més del compte. I això demana que Madrid accepte que ja no ho pot impedir i, passat el dol, entenga que a Espanya també li convé de respectar l’opinió dels catalans i negociar legalment i franca la separació.
Qui ens ho havia de dir, fa un any, que ahir parlaríem d’això, amb tot luxe de detalls, al Cercle d’Economia, sota la presidència de Josep Piqué…
