Un bon dia ens van dir que aquell oasi on pensàvem que ens havíem refugiat no era més que un attrezzo rere el qual s’amagaven tripijocs i corrupteles. Ben mirat, l’aigua no era cristallina sinó pudent i tèrbola i les ombres de les palmeres resultaven tremendament inquietants. De sobte allò que durant tants anys havia estat un dels trets diferencials que desmarcava Catalunya de la dinàmica espanyola, es va convertir en motiu de vergonya. No podia ser. Havia arribat l’hora de canviar.
A la fi, acabaven els silencis còmplices. Ràpidament, les vergonyes de l’oasi han sortit a la llum. Ja tocava. Encara que això tingui un preu. Encara que la judicialització de la política avanci implacable, encara que els casos de presumpta corrupció es comptin per grapats, encara que tot plegat serveixi de carnassa per atacar les reivindicacions catalanes. Calia projectar-hi llum i, a la fi, s’ha fet.
En un tres i no res, la sorra ha quedat escombrada i han deixat de córrer aquells aires diferents que circulaven entre les palmeres. També aquells més refrescants, aquells que havien fet de la Ciutadella un ecosistema més respirable. Això també s’ha acabat. S’han acabat els grans consensos, s’han acabat les cimeres de partits, s’han acabat unes complicitats polítiques que al cap i a la fi es remuntaven a una historia de lluita compartida. Ja no en queda ni rastre. Avui, als passadissos del Parlament la tensió es pot tallar. Les diferències són personals i estan a flor de pell. El diàleg sembla gairebé impossible.
S’ha acabat l’oasi. Ja no hi ha ombres ni hi ha palmeres, però tampoc aquell aire fresc que de tant en tant marcava la diferència. Cada cop ens assemblem més a la resta de l’Estat. Just quan el que ens proposàvem era reivindicar les diferències.
Marta Lasalas
