El primer ministre britànic té la intenció de celebrar un referèndum el 2017 per saber si els britànics volen que el seu país continuï sent membre de la UE o no. Des de la perspectiva catalana, aquest procés és interessant principalment per dues raons. La primera rau en el fet remarcable que el senyor Cameron no té por dels referèndums. Ja va acceptar que els escocesos celebrin un referèndum per la independència d’Escòcia el 2014 i ara planteja que els britànics decideixin també en referèndum sobre la possible independència del Regne Unit de la UE, tres anys més tard. D’aquesta manera, el govern britànic, a diferència de l’espanyol, deixa ben palès, una vegada més, que el referèndum és una eina molt vàlida a l’hora de tractar qüestions relatives a la sobirania del país.
La segona raó per la qual aquesta proposta és interessant és perquè obre un debat que a Catalunya hem tractat poc i que potser hauríem de tenir més present. És a dir, el debat sobre la pertinença a la UE. Catalunya és profundament europeista i, personalment, estic a favor del projecte europeu i estic convençut que, en el cas d’independència, la UE farà el possible i més perquè Catalunya romangui dins la Unió.
Sens dubte, aquest és l’esperit de Brussel·les. Ara bé, també és veritat que hi haurà entrebancs importants i a hores d’ara encara
no en sabem ni el nombre ni les dimensions. Per tant, fóra bo que els catalans tinguéssim molt present que també hi ha vida fora de la UE.
És interessant veure que un dels primers elements que han analitzat els britànics en aquest debat han estat precisament les relacions entre la UE i Noruega.
Aquest país nòrdic, amb menys població que Catalunya, és capdavanter en gairebé tots els indicadors globals (PIB, desenvolupament humà, benestar, competitivitat, etc). I tot i no ser un estat membre de la UE, ha signat diversos acords bilaterals, el més important dels quals és l’Espai Econòmic Europeu (EEE), que fa que formi part d’una àrea de lliure comerç amb la UE, que comparteixi accés igualitari al mercat interior de la UE i que permet la lliure circulació amb els 30 estats membres de l’EEE.
A més, a diferència d’alguns estats membres com Irlanda o el Regne Unit, Noruega forma part de l’espai sense fronteres Schengen i coopera en matèria d’immigració, policia, pesca, agricultura i política de defensa i seguretat. Un altre aspecte que cal destacar és la participació de Noruega en dotzenes d’agències i programes comunitaris –incloent-hi Europol i el programa universitari Erasmus.
En aquest sentit, potser el que molta gent no sap és que el govern noruec manté trobades regulars amb el president del Consell Europeu, el president i els comissaris de la Comissió Europea, els governs dels estats que assumeixen la presidència de la UE i, finalment, amb l’Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i de Política de Seguretat per tractar temes d’interès comú. És a dir, aquest país de cinc milions d’habitants tracta amb la UE de tu a tu i exerceix una influència sobre la UE que molts estats membres desitjarien per a ells.
Noruega no és l’únic cas. Islàndia tampoc no forma part de la UE i ara faunes setmanes han suspès les negociacions per esdevenir-ne membre perquè un nombre destacat dels tres-cents mil islandesos no ho acaba de veure clar. Altres països, com Suïssa i Liechtenstein, tampoc no semblen estar gaire interessats a alterar les seves relacions actual amb aquesta unió d’estats. Com he dit abans, una Catalunya independent hauria de ser convidada a romandre al club europeu. Sens dubte, això seria bo per a Catalunya, per a Europa i també per a Espanya. Ara bé, fóra bo que els catalans tinguéssim present que si algú no ens vol tal com nosaltres volem ser, és a dir, com a estat independent, o ens vol fer esperar indefinidament, no hauríem de tenir por de fer la nostra. N’hi ha d’altres que ja ho fan i els va força bé.
