El 21 de febrer, el president Mariano Rajoy, durant el debat de l’estat de la nació a les Corts espanyoles i en resposta al diputat Duran Lleida, va dir “No és bo negar als catalans el dret a ser espanyols i europeus”.
Cal preguntar-se si és realment possible que això arribi a esdevenir-se. Què passaria, llavors, amb la nacionalitat de les persones que viuen a Catalunya si, en el futur, exercint legítimament el seu dret col·lectiu (per mitjà d’un plebiscit, referèndum o consulta), aconseguissin un estat europeu propi?
Discrepo del senyor Rajoy, i fonamento la meva opinió en la legislació espanyola actual (Constitució espanyola de 1978, Codi civil vigent i tractats de la Unió Europea de 2009). La meva discrepància amb el president del Govern no és, en aquest cas, política, sinó estrictament jurídica i, com a tal, la sotmeto gustosament a qualsevol altra opinió més ben fonamentada en dret .
Els catalans, visquin on visquin, són avui espanyols, i si ho són des que van néixer, tenen un estatus jurídic privilegiat, que es descriu com ser “espanyols d’origen” (art. 11.2 de la CE). No és el mateix ser espanyol d’origen que ser “espanyol originari”, però aclarir les diferències implicaria entrar en tecnicismes que no vénen al cas. El que podem afirmar és que tots els espanyols i catalans originaris són avui espanyols d’origen. No són, però, els únics.
La Constitució espanyola prohibeix expressament (art. 11.2) que es pugui perdre la nacionalitat espanyola d’origen com a resultat de sanció. Per tant, seria inconstitucional i il·legal castigar els catalans d’origen —per causa que adquireixin la nacionalitat catalana sobrevinguda— amb la pèrdua de la nacionalitat espanyola.
A la vegada, tots els espanyols i els catalans, siguin o no d’origen, són “ciutadans de la Unió”, condició que els atorga uns drets individuals garantits pel Tractat de la Unió Europea. Aquets drets inclouen, entre d’altres, el lliure moviment per tots els estats de la Unió, incloent-hi, per tant i evidentment, Espanya, ja que avui és un estat membre de la Unió.
No està prevista en els tractats de la Unió la pèrdua de la ciutadania europea si les persones continuen tenint la nacionalitat d’un estat membre, tot i que en tinguin també una altra. L’única via perquè això passés seria que perdessin la nacionalitat d’un dels 27 estats membres.
Què passaria si Catalunya esdevingués un estat europeu, encara que no fos membre inicialment de la Unió? La resposta és que els actuals catalans, que també són espanyols, seguirien tenint la “nacionalitat espanyola d’origen” i, per tant, seguirien sent ciutadans europeus (concepte geogràfic i cultural) i ciutadans de la Unió Europea (estatus jurídic i polític, que confereix drets i deures).
Però, d’acord amb la legislació espanyola, els nous catalans gaudirien també d’una doble nacionalitat legal. La base jurídica d’aquesta possibilitat és que Catalunya forma part, geogràficament i culturalment, del concepte de països iberoamericans (estats del centre i el sud d’Amèrica, juntament amb Portugal, Andorra, les Filipines i els descendents dels jueus sefardites). Així ho estableix la Constitució (art. 13.3) i el mateix Codi civil (art. 24).
En definitiva, la situació final seria que, en una Catalunya com a nou estat europeu, la majoria dels seus habitants seguirien tenint nacionalitat i passaport espanyols, seguirien tenint la ciutadania de la Unió (encara que Catalunya no fos de la Unió), i podrien gaudir legalment de la doble nacionalitat.
És ben cert que no hi ha precedents de secessió d’estats pertanyents a la Unió Europea des que es va crear. Però tampoc no hi ha precedents que, en un nou estat independent europeu, els seus habitants poguessin perdre la nacionalitat d’origen com a sanció o càstig. Per tant, com a ciutadans de la Unió serien lliures de moure’s per l’Europa dels 27, podrien votar i ser votats en les eleccions municipals, etc. Finalment, podrien gaudir de la doble nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni signat entre Espanya i el nou estat europeu, Catalunya .
És per tot plegat que considero que no va ser del tot correcta —ni ben fonamentada—, amb els deguts respectes, l’afirmació transcrita a l’inici del text, pronunciada en seu parlamentària durant el debat de l’estat de la nació pel Sr. Rajoy. Els catalans, dins d’un futur estat propi, podrien seguir sent espanyols (si ho eren d’origen), ciutadans europeus i, a la vegada, ciutadans de la Unió.
