«Fins i tot en el cas que Tarragona torni a la Mediterrània en el plànol final, és autènticament bàrbar incloure Madrid en un corredor Mediterrani»
Ni Gènova, ni Marsella, ni Nàpols, ni Venècia, ni Atenes, ni, per descomptat, València o Barcelona. La capital del Mediterrani és Madrid.
La ministra d’Espanya de torn va signar ahir un “acuerdo que impulsará el transporte ferroviario de mercancías por el Corredor Mediterráneo”. La nota és clara: ni central ni atlàntic, mediterrani. Seguim.
L’interessant del cas ve quan es llegeix la ruta que seguirà aquest Corredor: Almeria-València/Madrid-Saragossa/Barcelona-Marsella-Lió-Torí-Milà-Verona-Pàdua/Venècia-Trieste/Koper-Liubliana-Budapest-Zahony.
Facin la prova de resseguir en un mapa les ciutats esmentades. La línia segueix un traçat ondulant abraçant les costes de la nostra mar blava excepte en un punt. Un curiosíssim i sorprenent punt: exactament quan des de València se’n va a Madrid, i d’allà a Saragossa, deixant a la intempèrie Castelló i Tarragona, que tothom sap que són ciutats de terra endins, de muntanyes i valls amagades, de secà.
Com interpretar aquesta giragonsa entremaliada del Mediterrani pels camps de Castella? Fins ara mai ningú no havia sospitat que el Mediterrani entrés tant endins. Error. Senzillament estàvem tots equivocats. La realitat s’imposa. La capital històrica del Mediterrani és Madrid. No hi ha una altra manera d’entendre-ho. O el Corredor passa per Madrid perquè Madrid és part del Mediterrani o no se n’hi diu Corredor Mediterrani i aleshores estem parlant d’una altra cosa. Però segur que la Ministra espanyola de torn sap molt bé perquè n’hi vol dir Mediterrani a un engendro grotesc com aquest.
Des de les trones del seny, se’ns dirà que siguem prudents, que encara falta concretar el plànol definitiu, etc. Sempre se’ns diuen moltes coses per part dels telepredicadors de l’encaix impossible. I sempre acaba resultant que Madrid s’endú un tros més del pa de pessic (a hores d’ara, un miserable rosegó florit). De moment, cal anar pensant en canviar els plànols topogràfics. Des d’ara, ja podem començar a posar estrelles a les platges de la meseta.
Sigui com sigui, fins i tot en el cas que Tarragona torni a la Mediterrània en el plànol final, és autènticament bàrbar incloure Madrid en un corredor Mediterrani. De fet, és igualment monstruós i degradant com que per a qualsevol petit assumpte que concerneixi els nostres ports, les nostres zones marítimes, les nostres costes s’hagi d’anar a la metròpoli a resoldre’ls (també és veritat que fins ara no sabíem que Madrid fos la capital del Mediterrani –això canvia les coses-).
Aquesta setmana es complien 700 anys que els catalans, a la batalla de Cèfis, derrotaven completament els francesos i s’apoderaven d’Atenes. Bé, fins ara ens imaginàvem que havia estat així. Però també això haurem de revisar-ho. Ara ja sabem que els Almogàvers i Entença i Rocafort eren castellans de tota la vida.
