La rateta diligent que vicedesgoverna en funcions aquest infeliç territori, molt seriosa i digna, anuncia la seva intenció d’empaperar a la presidenta del Parlament de Catalunya. Sol·licita el corresponent informe d'»afinació» a la Fiscalia per a quan aquesta hagi acabat d'»afinar-li» els presumptes al frustrat ambaixador de l’Opus-secció espanyola al Vaticà.
Per molt que la Fiscalia «afini», és impossible que aquesta col·lecció de roms funcionaris franquistes entengui una mica de política democràtica, activitat que li produeix vertigen. Aquest grapat d’ineptes amb ínfules de Conde-Duc d’Olivares, advocats de l’Estat que creuen que aquest no és més que una cadena jeràrquica en la qual el comandament dóna les ordres i els altres compleixen amb servil premura, només poden governar mitjançant corró parlamentari i decret llei, per imposició i saltamartí, que és el que han mamat a casa seva. Quant el panorama es complica, els senders és bifurquen i el personal mostra les seves diferències, ja no saben què fer i recorren a l’únic que se’ls ocorre en el seu raquític repertori: la policia, els tribunals, la presó. Com Franco, Franco, Franco, que és l’única cosa que entenen.
La rateta diligent i el seu cap, el registrador de la propietat, confonen l’Estat amb el seu partit, igual que el moviment nacional era l’Estat i la carrera en l’un era la cursa en l’altre: ell era cap de centúria, president de la Diputació, governador civil, cap provincial del Moviment, secretari d’Estat, ministre, sempre per ordre del Caudillo, s’obeïen les seves ordres i aquí acabava la política.
Aquests titelles del més ranci feixisme espanyol en línia biològica o doctrinal són essencialment incapaços d’entendre l’alt valor simbòlic d’una magistratura al capdavant d’una cambra representativa d’origen democràtic.
Per a ells, el Parlament, qualsevol parlament, és com les Corts de Franco: una càmera d’aplaudiments i el seu president o presidenta qualsevol inútil en premi als serveis prestats inclinant la cèrvix. Res més il·lustratiu i clar que comparar a les dues presidentes, Carme Forcadell, dona forjada en les lluites de la societat civil per la independència a l’altura del càrrec que ostenta i Ana Pastor, una grisa funcionària al servei del comandament, que fa el que li ordenen, fuig d’estudi quan toca donar la cara i rebaixa el càrrec a l’alçada d’una subalterna.
La segona generació de franquistes, avui al comandament, incapaç d’entendre la política democràtica com a sistema d’institucionalització civilitzada de conflictes, pretén resoldre aquests per la via penal perquè, creient que els altres són com ells, s’amedrantaràn quan vegin aparèixer als agutzils. Obren així en la seva incompetència i ignorància definitivament l’últim tram que conduirà a Catalunya a la independència. Un fracàs més d’Espanya com a nació només atribuïble, com tots els anteriors, al caràcter oligàrquic, caciquil i profundament estúpid de les seves classes dominants.
I, malgrat, no és difícil veure-ho. El relat de la independència de Catalunya és un crescendo dialèctic que, per limitar-nos als últims anys, mostra el següent canvi de quantitat en qualitat:
Tesi: Menyspreu al Parlament al «raspallar» el projecte d’Estatut de 2006.
Antítesi: Menyspreu a la voluntat popular en referèndum mitjançant sentència del Tribunal Constitucional.
Síntesi: Consulta del 9-N i eleccions referendàries de 27-S amb majoria independentista.
I, ara, segon cicle:
Tesi 2: Nou menyspreu (i atac) al Parlament en la persona de la seva presidenta.
Els altres passos vindran a continuació. Aquests funcionaris franquistes ignoren que darrere de Carme Forcadell hi ha 72 diputats i, darrere dels 72 diputats, milions de ciutadans. Més, fins i tot dels que els van votar, perquè, davant d’un atac tan obvi al mateix temps que imbècil a una magistratura popular i nacional, molts electors d’altres forces s’ajuntaran les seves amb la part agredida.
És a dir, com sempre, el recurs a la repressió és el que encén la flama de la rebel·lió.
