L’esforç de tanta gent no s’ho mereix

Quan dic que no ho entén no vull dir que la CUP no s’expliqui, sinó que les seves raons, a totes aquestes persones, els semblen insuficients, increïbles, en l’actual conjuntura i un cop molt fort a la seva il·lusió responsable de participar en un projecte de país que van creure (i volen continuar creient encara) que anava de debò.

Una de les grans virtuts dels temps polítics que hem viscut en els darrers cinc anys a Catalunya és que, de cop, als polítics els hem entès quan parlaven. Ja no calia subtítols per interpretar-los.

tenim

Però aquests dies tothom qui em parla de política (que és tothom amb qui em trobo) em demana que li expliqui el que està passant perquè ho veu i ho sent però no ho entén. Sobretot, no entén la negativa de la CUP a investir Artur Mas.

Quan dic que no ho entén no vull dir que la CUP no s’expliqui, sinó que les seves raons, a totes aquestes persones, els semblen insuficients, increïbles, en l’actual conjuntura i un cop molt fort a la seva il·lusió responsable de participar en un projecte de país que van creure (i volen continuar creient encara) que anava de debò.

A.Bassas

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Benvinguts a la República del Parlament

El debat d’investidura no resolta d’Artur Mas i, especialment, els emplaçaments agredolços de l’últim moment entre el candidat i el diputat de la CUP Antonio Baños, mostren que el camí és un acord complicat però no és, en cap cas, el d’unes eleccions repetides. Segur que prop de dos milions de vots per la independència no es van mobilitzar per tornar a votar per culpa d’un «accident».

El debat d’investidura no resolta entre Artur Mas i la CUP demostra que el camí és un acord complicat però no és repetir les eleccions»

«Hi he trobat a faltar èpica». El comentari el feia aquest dilluns al migdia un periodista polític català molt avesat a la ironia. Una frase entre un milió als passadissos del que, amb tota seguretat, era en aquells moments el Parlament amb més mitjans de comunicació per metre quadrat de tot el món. Certament, l’aire que es respirava dilluns al Palau del parc de la Ciutadella, tot just acabada d’aprovar la resolució de la desconnexió, era ben definitori de l’imaginari present de la política catalana. Més de mig miler de periodistes acreditats –d’aquí, de Madrid, i de més enllà- no tenen gaires precedents. Ho constataven, també al passadís del Parlament de Catalunya, dos periodistes que anys enrere havien coincidit cobrint l’activitat política al Congrés dels Diputats, a Madrid. Expectació, tota, però certeses i seguretat, més aviat poques. És el que tenen les transicions nacionals i les cruïlles de la història.

L’èpica haurà d’esperar. Segurament els moments èpics més intensos els provocarà la reacció contrària de l’Estat. És qüestió d’hores que el Tribunal Constitucional declari suspesa la declaració del Parlament que fixa l’inici del camí cap a la República Catalana. Tal dia farà un any! De fet estem commemorant l’aniversari del primer acte de desconnexió real: el 9-N i els seus 2,3 milions de vot a les urnes de cartró. Ara, conscient del ridícul que van fer les institucions de l’Estat amb el fracàs de la prohibició de la consulta, Rajoy ha posat en guàrdia totes les «brunetes» de les que pot disposar en el context democràtic europeu del segle XXI. La «brunete mediàtica» –part de la qual es va personar físicament al Parlament dilluns passat; la «brunete declarativa» amb perles com la d’Alfonso Guerra apel·lant una resposta com la d’octubre de 1934 i, naturalment, la «brunete jurídica», a la qual búnquer tripartit (PP-PSOE-Ciutadans) que dominarà el proper Congrés dels Diputats ha confiat la defensa de la unitat d’Espanya. Unitat «sagrada», segons terminologia imperial que acaba de rehabilitar el president del PP i del govern espanyol.

El més difícil comença ara. La dificultat del procés polític català no és la hostilitat exterior, encara que aquesta generà, a partir d’ara, situacions institucionalment molt complicades. Però el primer problema de fons, el que s’ha de gestionar ara mateix, resideix en la pròpia complexitat i diversitat de l’independentisme. Catalunya s’ha autodescrit tantes vegades com una societat plural i complexa que s’ho ha cregut plenament en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

La ciutadania ha volgut donar una majoria de diputats independentista però diversa. 62+10 semblarà una combinació diabòlica a ulls de tots aquells que esperessin iniciar la legislatura de la desconnexió amb una investidura tràmit. Però en qualsevol procés constituent el paper del Parlament és clau. A Catalunya l’aritmètica electoral ha vingut a reforçar encara més aquest rol central de la vida parlamentària.

Les condicions per a la República de Catalunya les ha de crear aquest Parlament. Si no és així, no hi haurà condicions per a la República a mig termini. El Parlament ha d’escollir un govern que no serà, probablement, com haurien pensat els diferents actors de Junts pel Sí abans de les eleccions quan esperaven amb l’abstenció de la CUP n’hi hauria prou per investir president.

El debat d’investidura no resolta d’Artur Mas i, especialment, els emplaçaments agredolços de l’últim moment entre el candidat i el diputat de la CUP Antonio Baños, mostren que el camí és un acord complicat però no és, en cap cas, el d’unes eleccions repetides. Segur que prop de dos milions de vots per la independència no es van mobilitzar per tornar a votar per culpa d’un «accident».

Dídac Boza

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Què vol dir estar a l’altura d’un moment històric?

És en moments com el que ara viu Catalunya que cal valorar molt bé els pros i els contres d’una decisió, calibrar-ne les conseqüències a llarg termini i plantejar-se molt seriosament què significa estar a l’altura del moment històric actual; entendre què és el que reclama. I, sobretot, quins són els riscos de no canviar el guió i mantenir-se immòbil.

Sense tenir un govern fort i transversal Catalunya no podrà fer front a l’ofensiva de l’Estat

El que es va viure ahir al Parlament de Catalunya passarà als llibres d’història, però encara no és clar si serà amb capítol propi i amb lletres grans o com un subapartat de la crisi política espanyola del primer terç del segle XXI. Això dependrà del curs que prenguin els esdeveniments en els pròxims dies. És evident, i en això coincideix tothom, que per aplicar la declaració d’inici del procés que ha de convertir Catalunya en un estat independent cal un govern fort i transversal, capaç d’entomar l’ofensiva que ja prepara l’Estat. I el primer pas per tenir aquest govern és la investidura d’un president.

L’aritmètica de les urnes ha volgut que per investir el candidat de Junts pel Sí, Artur Mas, calguin almenys dos vots afirmatius de la CUP, una força que es va comprometre en campanya -i ho ha repetit un munt de vegades- a no votar en cap cas l’actual president. Malgrat tot, les dues candidatures independentistes han fet camí des del 27-S, han sabut trobar punts en comú en les diferents taules de treball i han pactat el contingut de la resolució aprovada ahir.

Si a tot això hi sumem el contingut del discurs d’Artur Mas d’ahir, el seu compromís d’aplicar un programa de fort accent social (amb propostes com la renda mínima garantida, que fins fa poc eren tabú per a CDC) i de no allargar la legislatura més enllà de 18 mesos, cada vegada hi ha menys arguments per continuar negant-li el suport en la votació d’avui.

Entenem el valor que té una promesa electoral i fins i tot un posicionament ideològic clar i contundent com el de la CUP, i acceptem que un canvi de criteri tindria un important cost a nivell intern i extern, però és precisament en les situacions excepcionals quan cal prendre decisions valentes i arriscades, assumir sacrificis, pagar un preu, en definitiva, per obtenir un bé superior.

És en moments com el que ara viu Catalunya que cal valorar molt bé els pros i els contres d’una decisió, calibrar-ne les conseqüències a llarg termini i plantejar-se molt seriosament què significa estar a l’altura del moment històric actual; entendre què és el que reclama. I, sobretot, quins són els riscos de no canviar el guió i mantenir-se immòbil.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari