En fi, benvolguts cupaires, no us demano pas res. Si l’anhel de moltes generacions de catalans se’n va en orris per una infausta aritmètica parlamentària, espero, tanmateix, que arribaré a perdonar-me l’equivocació d’haver contribuït, amb el meu vot encegat, a transformar el cavall de Troia en l’ase de Buridan. I aquesta última metàfora, un tastet de l’escudella filosòfica, la brindo a David Fernàndez.
Com que us sento dir tot sovint ‘mireu-me als ulls’, i això és justament el que fa la persona quan estima, i l’animal quan ataca, em permeto jo mateixa d’escriure-us quatre lletres en un to més aviat íntim.
Vaig votar la CUP a les municipals perquè estava admirada del capteniment, arran del 9-N, dels vostres predecessors al parlament. I vaig decidir de tornar-hi el 27-S per dues raons: 1) en un moment en què es pronosticava una victòria aclaparadora de Junts per Sí, creia que la CUP havia de tenir un paper significatiu en la construcció de la nova república catalana; 2) estava segura que ERC i els candidats independents haurien de menester un suport extern arran de les ambigüitats calculades de Mas. També us confesso, però, que tot mirant el vídeo de cloenda de campanya de JxSi, em vaig reconèixer en la gent que, dalt l’escenari, explicava que havia anat de menuda a passejar amb l’avi a Montjuïc, o que n’havia après sense adonar-se’n el ‘volem pa amb oli’. Llevat que el meu avi republicà cantava ‘si no ens en donen, no treballarem’; i, aquell vespre, La Trinca deia ‘no callarem’.
Potser va ser una tal incidència allò que em va donar la fermesa necessària per a retornar uns minuts a la infantesa amb la rumba gitana de Gràcia sense modificar, tanmateix, la intenció inicial de vot.
L’endemà de les eleccions, algunes amistats que havien pres la mateixa decisió em comentaven que les vostres declaracions, tot just de saber-se els resultats, les van sorprendre talment com si l’actor principal de la comèdia s’hagués tret la màscara amb gran ensurt per part de tothom. La nit electoral, jo havia volgut pensar que estàveu eufòrics davant l’èxit (deixo de banda Quim Arrufat a TV3). A hores d’ara, em pregunto si encara us dura l’eufòria. Altrament, no entenc que en el segon debat d’investidura, gasius com sou a l’hora d’aplaudir les intervencions dels portaveus, us engresquéssiu en una mena d’autoovació quan Baños es va gloriejar de pertànyer a l’única formació política de la cambra impol·luta de corrupció. Van replicar de seguida dues formacions més ‘no suspectes’, que, dels seus escons estant, no van donar aparentment gaire importància a la relliscada. En efecte, aquesta no tenia conseqüències objectives. Però va posar en evidència que perdíeu el món de vista a còpia de mirar-vos el melic.
No és estrany, doncs, que el qui vulgui que el vegeu us hagi de mirar als ulls, si porteu els laterals tapats perquè les distraccions no us apartin del recte camí. Tampoc no és estrany que algun de vosaltres més procliu a distreure’s, potser amb una certa incapacitat per a ser ‘ètic i moral’ (!) alhora, hagi triat el paper dels antics moralistes francesos, uns aristòcrates que blasmaven els costums del seu temps mentre es fotien del mort i del que el vetlla. Així, és clar, des de la superioritat que confereix l’aristocràcia de judici, se li pot dir i repetir al president de la Generalitat en funcions ‘torni a intentar-ho dijous, Sr. Mas’, havent dictat per endavant una sentència inapel·lable. D’una altra banda, aquest tipus de frases (igual que la reiterada resposta als periodistes durant la campanya: ‘no votarem que sí a Mas, però hi ha majories simples’) s’assemblen prou a la reserva mental de tradició jesuítica. Quant al tàndem que encapçala la llista de la CUP – Crida Constituent, em fa pensar en el tronadíssim mecanisme repressiu del ‘poli’ bo i el dolent.
Per què en aquesta segona votació, en lloc de conformar-vos amb l’abstenció (que el vostre flamant número 1 suggeria, abans del 27-S, a les entrevistes), heu hagut de votar ‘no’ una altra vegada? És que la proposta de Mas no us ha deixat prou espai de temps per a fer els deures? O és que us heu empassat de debò el somni de ‘posar Mas en el lloc que es mereix’, a saber, per dessota dels seus col·laboradors i aliats? A mi també em fastiguegen els ‘leaders’ (això s’ha d’escriure en anglès), i m’enutja qui s’omple la boca de ‘el meu (o el nostre) president’, prenent-se per propietari de qui-sap-què o qui-sap-qui, mentre que, en dir-ho, es torna ell mateix un ‘posseït’. Ara, ni líders carismàtics ni col·lectivització de la intel·ligència. Ningú no té el dret ni la possibilitat de salvar els altres de si mateixos. Així doncs, em decebria força que, amb ‘el manual del bon revolucionari’ a mà, tractéssiu d’atiar les ‘contradiccions internes’ de JxSí, considerant que alguns dels seus diputats i diputades potser han decidit d’investir Mas encara que no se n’acabin de refiar. I ja no diguem el gran nombre de votants, entre els quals n’hi devia haver molts que no es refiaven tampoc de Mas, però encara menys de la CUP –atesos els resultats. Què se’n farà de l’embranzida cap a la independència si tota aquesta gent que va optar pel ‘mal menor’ es troba ara a l’estacada?
Argumenteu que cal eixamplar la base social independentista. I com? Bescanviareu les classes adinerades que voten CDC pels nòmades electors de quatres gats malavinguts, la doctrina fonamental dels quals s’inspira en el versicle evangèlic: abans passarà un camell pel forat d’una agulla que no entrarà un ric al Cel? D’aquests felins domèstics no en traureu res de bo. Res de bo no ha sortit mai del ressentiment.
Us vaig confiar el meu vot perquè m’havia semblat que vosaltres éreu diferents, d’una altra fusta. I que trenàveu el lligam de les generacions actuals amb la dels meus avis, la dels qui tenien carnet de la FAI i van ser els grans perdedors de la guerra del 36. Però, com a hereva del proletariat urbà, agraeixo a la meva família, tant o més que els seus immensos esforços per criar-me dignament, que no m’ensenyessin a odiar. Potser eren massa orgullosos per a rebaixar-se fins a aquest punt. I jo mateixa no he estat capaç després de lliurar-me en cos i ànima a la missió de ‘fer justícia’: vade retro!
En fi, benvolguts cupaires, no us demano pas res. Si l’anhel de moltes generacions de catalans se’n va en orris per una infausta aritmètica parlamentària, espero, tanmateix, que arribaré a perdonar-me l’equivocació d’haver contribuït, amb el meu vot encegat, a transformar el cavall de Troia en l’ase de Buridan. I aquesta última metàfora, un tastet de l’escudella filosòfica, la brindo a David Fernàndez.
Mercè Rius
