Que el sectarisme no ens faci traïdors i parirem la República

Publicat el 19 de novembre de 2015 per El Vell Blues

¿De què serviria aconseguir un suport per a la conformació del Govern si al cap de poc temps apareguessin tota mena de dificultats internes a l’hora de bastir les parets mestres del nou estat?

En l’imaginari del catalanisme han arrelat les paraules de Jordi Carbonell pronunciades l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi quan just s’albiraven les llibertats: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Aleshores, en un context de manca de drets democràtics, amoïnava als antifranquistes el preu o la penyora que caldria pagar a les forces reaccionàries perquè s’avinguessin a no posar impediments insalvables.

En 2015, en un context de democràcia consolidada, apel·lar a la prudència (o subliminalment a la por) no s’escau per raó que la mesura de tot, ara  però no pas aleshores, rau en la legitimitat del mandat democràtic nascut a les urnes. I el resultat del 27-S, emparat en una alta participació, fou clar. De fet: ens comptàrem tots i totes.
I acte seguit els independentistes vam complir amb els electors amb el debat i aprovació de la resolució que fixà el que, el com i el quan del que cal per assolir el procés constituent de la República. Fins aquí, doncs, feina feta i prou bé.

És per això que, de la mateixa manera que ens enorgullim de la perseverança en la mobilització, que ens ha permès viure la situació actual, no hem d’estar-nos de combatre qualsevol mena de defalliment o desànim (estimulat altrament pels mitjans de comunicació espanyols) davant de les dificultats polítiques que cal anar superant per veure signat un acord entre Junts pel Sí i les CUP. Una entesa que aspira, certament, a fer-se realitat com abans millor, però sobretot ha de ser el més estable possible.

¿De què serviria aconseguir un suport per a la conformació del Govern si al cap de poc temps apareguessin tota mena de dificultats internes a l’hora de bastir les parets mestres del nou estat en un context de trampes parades pel govern espanyol, que en un primer moment oferirà tota mena de resistències. Conclusio:Keep calm.

I tinguem prou autoestima com per posar en valor la magnitud del que estem protagonitzant. I consciència també d’un fet evident: tenim el goig, l’honor i la responsabilitat de protagonitzar un moment històric del qual som protagonistes, però del que no  som els propietaris  exclusius. Perquè aquesta conjuntura, que quedi clar, també pertany a les generacions que ens precediren, les que mai no es rendiren.

Tot plegat, no impedeix enviar alguns avisos a les forces polítiques. Perquè el preu del desacord seria extraordinari i ben segur que la ciutadania passaria comptes a qui pequés prou de sectarisme com per fer prevaler els seus interessos per damunt de la voluntat majoritària. Centenars de milers de persones, a més de coincidir programàticament amb els partits sobiranistes, els han lliurat en safata de plata les emocions de fer néixer un nou país.

I compte a trair les emocions amb partidismes perquè només es generaria frustració i desengany. Dit en altres paraules, violència. La violència suficient com per renegar dels dirigents polítics i engegar-ho tot a pastar fang. Prou, doncs, de  bestieses que especulen amb els beneficis d’unes eleccions avançades i prou de tant-me’n-fotismes davant d’una realitat inqüestionable: ara tots ens necessitem.

¿Tan costa d’entendre que les oligarquies, catalana i espanyola, que durant anys han acumulat tants beneficis gràcies al BOE faran mans i mànigues perquè no hi hagi acord?
¿Tan costa d’entendre que els poders econòmics volen fer caure Artur Mas (fins i tot alguns dels seus), d’igual manera que van fer caure el lehedankari Ibaretxe amb l’ajut del PNB?
¿Tan costa d’entendre que hi ha una voluntat clara de criminalitzar les CUP, bo i associant-les a desestabilitzadores del procés?

¿Tan costa d’entendre que el PP, el PSOE i C’s malden perquè l’acord no sigui possible? ¿Tan costa d’entendre que només som ara en la fase preconstituent, és a dir en la que ha de prevaler l’acumulació de forces? ¿Tan costa d’entendre que serà en el procés constituent (quan es convoquin eleccions d’aquí a 18 mesos de caràcter constituent) quan esquerres i dretes i drets ens jugarem l’hegemonia?

Segur que no costa tan d’entendre. Per reeixir, doncs, només cal que no prevalgui el sectarisme  i que les forces polítiques siguin fidels a la voluntat popular i enllesteixin la feina com abans millor. Ben segur que el poble els ho rescabalarà.

I parirem la República

Joan Tardà

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La única cosa que demanem a les CUP és sentit d’Estat

Publicat el 18 de novembre de 2015 per El Vell Blues
I siguem seriosos, si l’ANC vol pressionar a les CUP està en el seu dret. Bé que va convocar una concentració just abans del 9N per pressionar públicament al President Mas donant la imatge de que no volia posar les urnes quan van ser els altres els que es van aixecar de la taula de negociació per intentar tombar el Govern encara que el preu fos no votar. I el President va aguantar, va aguantar com porta mesos aguantant pressions justificades i injustificades i com no ha aguantat ningú.
Ara comencen a sortir algunes veus pures, dels independentistes com cal, que diuen que diumenge no s’ha d’anar a la manifestació de l’ANC per demanar que hi hagi acord perquè les CUP s’ho podrien prendre com una mena de pressió. I des d’ERC es replica a Convergència que es deixi de punyetes quan alça una mica la veu alhora de fer-se valdre en unes negociacions completament estancades.
Quines coses, i qui ens ho hauria de dir! A les CUP no se les pot pressionar perquè es poden ofendre o enfadar. Convergència no pot posar quatre condicions sobre la taula després d’un mes i mig de discreció perquè llavors està trencant el diàleg i posant dificultats a la taula de negociació. En canvi si les CUP posen 50 condicions sobre la taula és per empènyer el procés diuen. I resulta que, a més a més, tenen tota la legitimitat del món per anar dient des de la mateixa nit electoral que en Mas no ha de ser president, que és corrupte quan no hi ha cap procés judicial obert contra la seva persona (només un i per haver posat les urnes el 9N) i que ha fet retallades perquè li dóna una mena de morbo orgasmic. I no només això, sinó que s’han dedicat a anar a tots els mitjans de comunicació a explicar quines eren les seves línies vermelles, a fer llistes negres de Consellers i de bons i de mals independentistes. Però això no és ni pressió ni generar mal rollo en les negociacions. Això és bona voluntat diuen.
En començo a estar una mica cansat d’aquesta presumpció d’innocència i bona fe que sempre acabem donant a les esquerres d’aquest país. I és que per alguns intoxicadors professionals de la política si les CUP després de les eleccions diuen que no es pot fer una DUI és que han pecat d’ingenuïtat i no s’han explicat bé, i si Francesc Homs diu el mateix és que vol una tercera via.
Estem a les portes del fracàs i la frustració més gran que s’ha viscut mai a Catalunya i alguns encara intenten fer-nos creure que a les CUP se’ls apareixerà una verge que els farà veure la llum i que els hem de deixar fer sense dir res. Doncs no, han de decidir i han de decidir ja si volen la independència de Catalunya o acabar amb Artur Mas. I si volen les dues coses que aprenguin una mica d’estratègia i l’investeixin President quan abans perquè total Mas ja ha dit que plegara en com a màxim 18 mesos. Votant-lo a favor aconsegueixen la independència i que es retiri de la vida política. Mireu si és fàcil.
 
El problema és que els catalans hem pecat d’il·lusos una vegada més. Ens hem il·lusionat en que això aniria bé perquè el President ens ha ensenyat un sentit d’Estat en les seves actuacions que ens ha encisat i ens hem cregut que la resta de dirigents polítics també el tindrien. I no ha estat així. El President té sentit d’Estat i la resta encara només pensen en salvar la seva capelleta i en poder obtenir el màxim de poder a les properes eleccions autonòmiques. Cal analitzar les paraules aquests dies, però també els silencis. Cal analitzar la composició del Parlament i on s’ha volgut seure segons qui, en primer o en segon pla. Cal buscar qui s’amaga i preguntar-se el per què.
I siguem seriosos, si l’ANC vol pressionar a les CUP està en el seu dret. Bé que va convocar una concentració just abans del 9N per pressionar públicament al President Mas donant la imatge de que no volia posar les urnes quan van ser els altres els que es van aixecar de la taula de negociació per intentar tombar el Govern encara que el preu fos no votar. I el President va aguantar, va aguantar com porta mesos aguantant pressions justificades i injustificades i com no ha aguantat ningú.
Però també siguem realistes, l’ANC no pressionarà a les CUP, que no es preocupin, i és que en aquest país tendim a perdonar i justificar tots els errors de la esquerra pressuposant que tenen una bona fe i una innocència gairebé santa que no es correspon amb la realitat. Igual que sempre veiem Convergència com algú de qui malfiar-se’n i intentem trobar-hi interès ocult i mala fe en tot. Aquestes són dues lleis universals dels catalans.
Però jo, per acabar, només voldria recordar que en aquest país en els darrers anys l’únic partit polític que ha fet alguna cosa rellevant per la independència més enllà de discursos ha estat Convergència i si voleu dirigents de Demòcrates de Catalunya. Per tant, les coses a lloc, una mica d’humilitat per tothom, menys lliçons i menys anells dels qui encara han de prendre responsabilitats i demostrar la seva vàlua i alerta que amb la pell fina no anirem enlloc.
Èric Bertran

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El necessari respecte a dos milions de vots

Publicat el 18 de novembre de 2015 per El Vell Blues

I, tanmateix, passi el que passi, el procés seguirà perquè una part molt majoritària del país està a favor de bastir un nou estat, i una d’encara més àmplia reivindica el dret a l’autodeterminació.

La primera majoria absoluta independentista del Parlament, sorgida de les eleccions del 27-S i formada per 62 diputats de la coalició JxSí i 10 de la CUP, sembla que cada cop té més dificultats per donar pas a la investidura d’un president i, per tant, a la formació d’un govern. Els últims dies s’han retroalimentat els sectors més reticents de CDC a cedir a les condicions dels cupaires i els sectors més radicals de la CUP a acceptar la figura de Mas.

El diari ARA ha sigut escenari d’aquest debat públic amb l’article, dilluns, del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, i la resposta, avui, del diputat Julià de Jòdar. A l’espera de conèixer la posició personal del president Mas i el posicionament d’ERC, tot sembla empènyer cap a un trencament i, per tant, cap a l’escenari de noves eleccions al març. Cal pensar i desitjar que encara hi ha algun marge per a l’acord, però si efectivament no es produeix, serà inexcusable que tots els actors del procés facin una autocrítica col·lectiva.

El possible no-acord entre JxSí i la CUP no serà el final de res, però igual que després del 9-N del 2014, quan CiU i ERC van ser incapaces de posar-se d’acord, sí que s’haurà perdut una bona oportunitat. S’haurà fracassat com a mínim en tres sentits:

1) S’haurà desaprofitat la possibilitat històrica de bastir un govern fort i transversal, compromès amb la creació d’un estat propi i amb un ampli suport parlamentari.

2) S’hauran decebut les legítimes i democràtiques expectatives de quasi dos milions de catalans, una part dels quals poden tenir la temptació, comprensible, de desentendre’s del procés (ens hem cansat de demanar a Madrid respecte per la majoria independentista i ara són els partits propis els que no la respecten). I

3) S’haurà mostrat al món en general, i a l’estat espanyol en particular, divisió i feblesa interna.

I, tanmateix, passi el que passi, el procés seguirà perquè una part molt majoritària del país està a favor de bastir un nou estat, i una d’encara més àmplia reivindica el dret a l’autodeterminació.

Sense fer nous passos en fals, caldrà cosir aquestes dues majories per forçar al diàleg el govern espanyol que surti del 20-D, un diàleg que tard o d’hora ha de passar per un referèndum de debò.

ARA

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari