Ahir es van complir sis mesos des de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre. Convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, el lema de la marxa era ben clar: Catalunya, nou estat d’Europa. A la manifestació hi va acudir tota mena de gent, amb els graus de sobiranisme que cadascú estava disposat a defensar en aquell moment, però la lectura que en va fer tothom a posteriori no tenia matisos. Pels carrers de Barcelona la multitud cridava a cor que vols un sol mot: “in-de-pen-dèn-ci-a”.
La manifestació va ser la gota d’aigua que va fer vessar el got. Des de la sentència negativa contra l’Estatut d’Autonomia, l’enfrontament entre els governs espanyol i català havia anat pujant de to. La sensació general era que s’estava tancant un cicle que havia començat amb l’Estatut del 1979. També hi va influir el canvi generacional que ha tingut lloc aquests darrers anys en la societat catalana i, també, entre els polítics.
A la manifestació hi havia molts joves i a la capçalera política pràcticament no s’hi va veure cap membre de la generació de la transició. La participació massiva de la ciutadania a la manifestació i el “no” posterior de Mariano Rajoy a la proposta de pacte fiscal que li va fer el MHP Artur Mas en nom del Parlament de Catalunya, van contribuir al gir polític que encara domina la política catalana: que el procés sobiranista de Catalunya és irreversible —i més necessari que mai—, i que cal poder consultar el poble de Catalunya sobre quina relació vol tenir amb Espanya.
Malgrat la penosa realitat econòmica que s’imposa i ens condiciona, també cal ser conscients que les presses no són sempre bones. Tot procés referendatari que vulgui arribar a bon port necessita una estratègia clara i un temps prudencial per fer les coses ben fetes. Hi ha qui es pensa que tenim guanyada la batalla perquè les enquestes assenyalen que el 78% de la població està a favor del dret de decidir.
Tanmateix, i en aquest mateix sentit, a molts barris i ciutats de la conurbació de Barcelona la predisposició a la consulta no és tan clara. Cal fer encara molta pedagogia perquè tothom accepti la democràcia, especialment perquè l’espanyolisme treballa en contra amb molta eficàcia. En l’àmbit polític també cal esgotar el recorregut. Cal negociar amb el govern espanyol la possibilitat de celebrar el referèndum encara que sigui picar en ferro fred. Aquesta insistència a negociar va ser una de les condicions que van fer decantar voluntats a favor de Kosovo dins la UE. I entretant, cal aprovar una llei de consultes pròpia i insistir en el reconeixement internacional per guanyar legitimitat.
És evident que queda molta feina per fer i que la improvisació i la precipitació poden posar en risc un procés que tots volem que sigui un èxit. No és l’hora dels partidismes, doncs. Al contrari. Ara, com després de l’11-S, el president Artur Mas és l’única garantia que el procés sobiranista continua viu. Els que volen fer-lo fracassar ho saben i per això intenten debilitar-lo com sigui.
