Els número de fronts oberts contra el sobiranisme és cada dia més creixent. N’hi ha prou amb llegir a diari la premsa per constatar que una persistent artilleria ens dispara incansable des dels quatre punts cardinals: el front polític, econòmic, empresarial, cultural, educatiu, jurídic, de seguretat i defensa… La majoria dels dispars pretenen el de sempre, minar la moral de l’adversari, en aquest cas del sobiranisme i per extensió d’una bona part del poble de Catalunya. I també una part dels atacs es dirigeixen contra els sentiments, contra les impressions afectives en vers una opció d’alliberament.
Però els sentiments no es dissenyen amb una pantalla d’ordinador Els sentiments sorgeixen d’arrels profundes i es configuren amb relacions afectives o d’odi que impliquen un contacte continuat amb una realitat determinada. Així els sentiments projecten un estat anímic i construeixen emocions que, en persones normals, solen gaudir d’una determinada fermesa per un simple sentit de pertinença a aquella realitat emocional.
Crec que podem afirmar que el sentiment sobiranista conforma una part essencial dels fonaments sobre els quals s’ha de construir la independència de Catalunya i aquest sentiment s’origina en el problema inicial: una realitat històrica de tres-cents anys d’ocupació borbònica castellana, la dalla que tallà la nostra llibertat com a poble. És per això que el sobiranisme es conrea a les llars, a les escoles, al carrer, a qualsevol entorn cultural o d’esbarjo, perquè no és una invenció de laboratori sinó la consolidació progressiva d’un fet afectiu secular que ens deslliga d’un sotmetiment i ens obre la porta a ser lliures com a nació.
Per aquest motiu les estratègies polítiques, militars, d’espionatge de censura, d’assetjament mediàtic no poden amputar els sentiment de pertinença a una realitat diferent, la que ens condueix a aspirar a la independència. En tot cas poden llençar cortines de fum, boires que desorientin i ens facin perdre temps i esforços, però no poden tallar de soca-rel i en poc temps un procés independentista fonamentat en conceptes històrics que ningú no pot canviar.
Poden posar el CNI al servei d’una avantguarda que pretengui disseminar camps minats en els entorns més actius de la promoció del sobiranisme o de recuperació de la memòria històrica, poden imposar la tauromàquia com a bé cultural d’interès, poden fer dimitir voluntàriament a fiscals en cap, poden instrumentalitzar el Tribunal Constitucional al servei d’una ideologia, poden omplir-se la boca de constitucionalisme mentre neguen la democràcia i la llibertat d’un poble a decidir, malgrat tot.
Probablement hi ha estrategues que obliden l’origen dels sentiments i no entenen que el sobiranisme català és la projecció d’una aspiració amb una llarga trajectòria històrica que s’ha anat consolidant precisament per la incomprensió d’Espanya respecte del fet català. No volen acollir un fet diferencial sinó imposar un pensament únic i la uniformitat en els sentiments, una gran errada però que pot convertir-se en una trampa si el que aconsegueix tot això –l’estratègia espanyola– és que qui ha de liderar la transició política cap a la independència es posi nerviós i prengui decisions equivocades. L’aspiració sobiranista és la independència, l’època de pactes fiscals o federalismes ha mort perquè quan era el moment ens ho van negar. Ara és massa tard i ha arribat el moment en què els sentiments s’armin de raons i la dignitat com a poble es deixi sentir d’una vegada per sempre.
