No ens enganyem. El principal risc contra el procés sobiranista no són els espies privats de Método 3 ni espies públics del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Tampoc no ho són les amenaces histèriques de Madrid ni les advertències d’algunes patronals catalanes. Tampoc la pressió mediàtica té un impacte determinant ni prou força per frenar-lo. No. Res de tot això no pot aturar el procés ni modificar la composició parlamentària que li dóna suport. La crisi econòmica, tot i que fa un mal terrible, no sembla que modifiqui el bloc social majoritari sobre el qual reposa aquesta majoria parlamentària. El risc principal és un altre, es mou en la foscor i té molt a veure amb el resultat del darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).
Les eleccions del 25 de novembre van provocar una davallada de CiU, que va perdre 10 escons. Com que el president Artur Mas va fer de la necessitat virtut i va aconseguir un acord amb Oriol Junqueras, el revés electoral no va semblar tan greu, però ho era. El resultat electoral va encendre totes les alarmes del sector més moderat tant de CDC com d’Unió, que van interpretar que l’accentuació del full de ruta sobiranista provocava un impacte inversament proporcional en el número d’escons de la federació. El resultat de l’enquesta del CEO, i d’altres que circulen, ha donat encara més força a aquests sectors, que cada vegada tenen més arguments i més adeptes.
Segons aquests dirigents (i voldria reiterar que no només són d’Unió, sinó que hi ha cares molt conegudes de CDC), el procés sobiranista actual és un risc per al futur de la federació i, en conseqüència, consideren necessari reconduir la tensió amb Madrid. Dit d’una altra manera: si l’exercici del dret d’autodeterminació suposa la desfeta de l’organització política que ha guanyat deu eleccions consecutives, ells creuen que és un mal negoci que cal aturar. Aquestes persones avantposen el partit per davant de l’Estat propi. Consideren que la federació és una eina que els ha permès governar i, a nivell personal, llaurar-se una carrera professional. Tot i que alguns són bons patriotes, quan ho posen a la balança els tremolen les cames.
Davant d’aquestes pressions, subtils però constants, el principal escull que troben és la pròpia determinació d’Artur Mas. És realment inaudit que un president, bo i sabent que la seva estratègia li suposa un desgast notable i engreixa la segona força del país, mantingui el puny ferm sobre el timó. Quants de nosaltres hauríem dit, fa només un any, que un president convergent posaria en risc el futur de la federació a canvi d’impulsar un projecte inequívocament rupturista? Per això no em sembla gaire intel•ligent que des d’àmbits independentistes es qüestioni permanentment la seva voluntat fins ara no esquerdada, perquè aquestes crítiques només serveixen per alimentar els seus detractors i al final aconseguiran minar aquesta mateixa fermesa. Es pot ser crític amb el president? Oi tant. Però tinguem en compte que si uns l’estiren per aquí i els altres l’estiren per allà, al final entre tots aconseguirem que tombi. I el relleu ja sabem qui és.
