El món polític català és propens a la comareig. Les murmuracions, les xerradisses, les confidències i les maledicències són una moneda massa comuna, amb la qual es paguen moltes propines, les que hom deixa anar per a donar-se importància.
Els que estem atents a la cosa política estem farts de sentir tot un seguit d’historietes sense solta ni volta, anècdotes més o menys apòcrifes que impliquen presidents, expresidents, consellers, alcaldes, líders de partits rojos, verds, o blaus, tot un reguitzell de xafardeigs que no deixen a ningú amb el cap sobre les espatlles: els periodistes i les seves amants, les propietats d’aquell senyor que diuen que pega a la dona, els salaris, les amistats d’alcova —o els coqueteigs amb la cirurgia— d’aquella altra senyoreta… Tot plegat podria semblar més propi dels programes del cor, però en la política s’hi mesclen les passions més primàries i l’intercanvi d’informacions grolleres s’efectua amb una delectació preocupant.
A més, una de les coses que més en sorprenen d’aquest petit món català és la importància que encara es dóna als orígens familiars, a les famílies riques, i a les fortunes. Com més cap a l’esquerra ens anem més em trobo gent absolutament obsessionada amb tot això, per la mateixa paradoxa que ens mostra que no hi ha ningú més fascinat amb el capitalisme i amb els diners que els anticapitalistes. Com més èmfasi s’hauria de fer amb l’individu i amb la seva llibertat, en el seu talent i en les seves possibilitats d’obrir-se camí, més es parla de famílies, contactes, trames obscures, lligams sòrdids i paranoies de tots els colors. S’omplen la boca de llibertat i de justícia, però tenen una concepció bastant tribal del funcionament de totes les coses.
Per això a mi no em sorprèn gens l’afer dels espies. L’espionatge polític, com ens va descobrir Balzac a Un assumpte tenebrós, va néixer en el moment en què el llavors ministre de la policia de Napoleó, Fouché, va voler dominar tot el flux d’informació que corria per les entranyes de França. Fouché sabia que els aristòcrates monàrquics que ho havien perdut tot —fins i tot el cap— amb la Revolució estaven tramant un retorn armat cap a París, tot per a implantar de nou la vella monarquia.
Dominar les conxorxes, saber què s’hi tramava a l’altra banda de la frontera o dins els soterranis dels grans palaus incendiats, aclarir quins polítics del règim actual estaven pactant quina seria la seva situació amb el canvi imminent si s’atrevien a moure els fils per fer caure l’ordre postrevolucionari, tot això significava avançar-se a l’enemic, haver llegit la seva ment i trobar-se en condicions de fer-li front (o de pactar-hi per a quedar salvat amb el canvi de règim, com va fer Fouché).
Des de llavors que el poder ha disposat de centres d’intel•ligència, d’espionatge més o menys subtil. Un plegat de senyors que es dediquen a buscar informació de totes les maneres —legals i il·legals—, per a mirar de vetllar pels interessos del règim en qüestió. Un detall: aquest passat curs la Universitat de Barcelonaha creat el màster en anàlisis d’intel·ligència. Un bon professional d’aquest sector s’encarrega de fer inferències de futur a partir de dades disponibles; d’esbrinar què s’hi cou a l’altre bàndol d’oposició a les pròpies ambicions.
Espanya té serveis d’intel•ligència, i és ben normal que els usi per a vetllar per la integritat del territori espanyol. Per altra banda, l’espionatge també serveix per avançar-se als enemics de la democràcia, als conspiradors terroristes d’un o d’altre signe, i també és normal que se’ls espiï. Si Catalunya arriba a ser un estat independent també haurà de comptar amb serveis d’intel•ligència propis, diguin el que diguin els nostres pacifistes filosòfics, precisament perquè l’espionatge pot jugar un paper decisiu en el manteniment de la pau.
Que Espanya ens espiï i miri d’esbrinar informació privilegiada no ens hauria de sorprendre gens ni mica: no es pot esperar una altra cosa. Que els partits catalans, però, s’espiïn entre ells té tota una altra dimensió. Si un partit té sospites sobre les pràctiques corruptes d’un dels seus membres: ¿l’hauria d’espiar abans de demanar-li aclariments? És possible. Hi ha espionatges legítims, com el que passa per saber amb qui dina o sopa aquell o l’altre senyor tèrbol. ¿Però és lícita la recerca d’informació bruta per a fer xantatge i acabar amb la carrera política d’un rival?
El ressentiment i el complex d’inferioritat de molts vanitosos que acaben de fer-se amb una mínima quota de poder és un factor decisiu en el desencadenament de tot aquest espionatge de baixa estofa. Tremoleu davant aquells ximplets que d’un dia per altre es veuen possibilitats d’exercir una mínima quota de poder. Aquest plegat de vanitosos i d’egoistes fascinats pels diners i ‘les famílies’ no haurien d’haver arribat a cap càrrec de responsabilitat. Com sempre ara estem pagant el xec que vam signar amb una excessiva alegria.
