Ahir a la tarda, el Foment del Treball i la Fepime van celebrar un acte anomenat Anem per feina. Els organitzadors tenien —i ho expresso volgudament en passat— la intenció de fer un “gran” acte de mobilització empresarial amb voluntat —asseguraven—constructiva. Per això havien previst de celebrar-lo al Palau de Congressos de Catalunya. Finalment, però, el van celebrar a la seu de Foment, que té una capacitat d’aforament notablement inferior.
Els objectius que es proposaven eren els següents: fer una declaració de compromís i responsabilitat amb la societat en un moment de greu crisi econòmica i incertesa; alhora que volien propiciar un “exercici de responsabilitat per reconèixer l’aportació de la iniciativa privada al progrés i benestar assolit al llarg de les darreres dècades [i] fer una oferta d’entesa entre els diferents actor socials a favor del futur del país”.
Tanmateix, la realitat és sempre tossuda i el resultat ha estat el que ha estat: no ha sigut un acte multitudinari, ni ha estat plural i encara menys representatiu de tota la realitat empresarial del país. Ja fa molts dies que altres sectors empresarials del país van desmarcar-se clarament d’un acte que consideraven “polititzat” des de l’origen. Pensin sinó en l’actitud del Consell de Cambres de Catalunya, de PIMEC, del Cercle Català de Negocis i d’altres organitzacions de la petita i mitjana empresa catalana, i fins i tot del Cercle d’Economia, que no han volgut ser còmplices d’un acte que tenia com a rerefons “criticar” el procés sobiranista de Catalunya. L’ombra de Mariano Rajoy ha arribat fins a la porta del local de Foment a la plaça d’Antoni Maura.
Tanmateix, sóc del parer que un acte com aquest és aclaridor. Trobades com aquesta serveixen per fer caure la careta als convocants. Tothom es posiciona, i això està bé. Per això són positius. Més val no fer comèdia. A la Catalunya que avança cap al dret de decidir i on més tard o més d’hora es convocarà una consulta sobre la seva independència, cal saber què pensen els que en són favorables i els que no. I caldrà fer recompte.
Caldrà esbrinar quanta gent creu que el futur econòmic de Catalunya passa per deslliurar-se de l’espoli fiscal sistemàtic i anar cap a la sobirania fiscal i qui creu i s’entesta a defensar un pacte fiscal que Espanya refusa. Amb l’acte d’ahir, Foment del Treball s’ha situat, almenys de moment, al costat unionista de la realitat i gairebé ha culpabilitzat al president Mas de la situació de conflicte que vivim des de fa temps. És la síndrome de presoner. En fi…
Malgrat tot, hi ha una cosa que sí que em va agradar de l’acte d’ahir. I és el títol: anem per feina. Això és el que ara ens convé. És el que ja estan fent altres entitats de la societat civil catalana i, també, per què no dir-ho, el Govern i el Parlament, on properament es tramitarà una nova llei de consultes que haurà de fer possible l’exercici del dret de decidir. Atès el resultat del 25-N, ara toca respectar i executar l’agenda política dels grups que van guanyar les eleccions. Si hi ha qui vol fer marxa enrere i retornar al 2010, primer ha de guanyar les eleccions. El pacte fiscal només es pot acceptar com un acte de justícia i no pas com a solució de res. El sobiranisme ja no depèn d’això.
Potser la història dirà que el president espanyol va cometre un error de principiant negant-se a negociar res. Tant és! Avui dia, doncs, anar per feina significa donar veu als ciutadans i fer la consulta amb les garanties democràtiques d’un moment com l’actual.
