Però crec que, si jo i els de la CUP hem de fer un tram polític de camí junts, més val que jo, i tanta gent com jo, deixem la ideologia al marge. I que ells també ho facin. Per caminar, i per fer-ho contra el gran poder, el poder de debò, s’ha de fer des de la confiança absoluta. Si no fem aquest tram junts, no tindrem país per discutir-nos. Tant de bo ho entenguin. Jo així ho entenc.
Personalitzar els articles d’opinió és un recurs massa fàcil, que pot donar ales excessives a l’ego de l’autor, però sovint una història no es pot comptar d’una altra manera. Com aquesta. Ai!
No sorprendré ningú si em confesse poc o gens amic de les pretensions ideològiques de la CUP. Una vegada, en amable entrevista televisiva amb David Fernández -un personatge que admire i m’estime molt, però menys que a Bruce Willis-, li vaig demanar que definís el model d’organització social a què aspira el seu partit. (No entenc com Fernández encara és «un independent»). Em va contestar que la CUP es mou entre «l’autogestió» i «la intervenció total de l’Estat».Davant la meua cara de lluç a la donostiarra, amb all i pebre, perquè encara no he arribat a entendre la flagrant contradicció, va concretar-ho més: «Perquè vostè m’entengui, una fórmula intermèdia entre Islàndia [la Islàndia d’aquell moment] i Veneçuela».
Allò em va desbordar. Jo diria, com Josep Pla replicava a Jordi Pujol quan Convergència defensava una socialdemocràcia «a la sueca»: «Perdoni’m, Pujol, però, per molt que m’hi fixo, veig pocs suecs per aquí». Si Catalunya ha de ser Finlàndia, amb mi que no hi comptem, o potser sí, però amb fatalisme resignat. Si ha de ser com Veneçuela, entenc que alguns seguirem els passos de Pompeu Fabra i els escriptors catalans que l’any 39 van haver de travessar amargament la frontera.
I això és tot. I no passa res. Amb bon humor.
Entenc els electors que voten CUP des de la pobresa, la marginalitat, la resignació o l’esperança darrera. No entenc gens els que els voten integrats còmodament dins el sistema. Saben què és l’intervencionisme de l’Estat? L’autogestió? L’abolició de la propietat privada? A Catalunya hi ha una fornada enorme de malcriats que tiren de tos el qui en té més. Gent insensata que se sent a gust decantant-se per una radicalitat que, si algun dia guanyara unes eleccions, els hauria d’escarnir per idiotes.
M’agrada -que dic, m’encanta- discutir-me amb la gent de la CUP. Els trobe valents. Com els paracaigudistes. Potser són la darrera frontera quan arribe el diluvi. Jo defense exactament el model de societat contrari. Però no deixe de donar-los raons quan demanen dignitat per als humils que han d’abandonar la casa mentre Rodrigo Rato es fuma un puro. Em vaig sentir orgullós de la meua gent quan David Fernández li va ensenyar una sabata al Parlament. Com a gest de dignitat, no de menyspreu. Ara, això de la intervenció em posa els pèls, pocs, de punta.
Si aquest fóra un país normal, em discutiria cada dia amb un patriota de la CUP, beuríem per Ovidi Montllor, brindaríem pels Països Catalans -visca!- i maleiríem la gentola i el mal govern que omplen la llotja del Bernabeu. Ara, jo sóc un demòcrata, liberal, de tirada socialdemòcrata quan es tracta de defensar la cultura o assegurar la sanitat i l’educació als que no se la poden permetre. Aquí xocaríem. I no passa res.
Però crec que, si jo i els de la CUP hem de fer un tram polític de camí junts, més val que jo, i tanta gent com jo, deixem la ideologia al marge. I que ells també ho facen. Per caminar, i per fer-ho contra el gran poder, el poder de debò, s’ha de fer des de la confiança absoluta. Si no fem aquest tram junts, no tindrem país per discutir-nos. Tant de bo ho entenguen. Jo així ho entenc.
I per cert, i per acabar, els demanaria que, la pròxima vegada que no els agrade un article meu, no envien un paperot a Òmnium Cultural per protestar pel que diu el seu vicepresident. Això no es fa, camarades! Jo escric com a periodista. I ells han de lluitar com a vells anarquistes utòpics, no com ho fa el banquer Rato. Salut i Independència
Vicent Sanchis
