Espanya té un rei en funcions, un cap de l’oposició en funcions i un president de govern en format plasma que no admet preguntes.
Espanya està en funcions. Joan Carles I admet que és el moment que mani una nova generació, i acte seguit anuncia -i ja és casualitat- que justament el seu fill és de la generació que toca, que està preparat i que els espanyols no cal que es preocupin per decidir res, que ja ho ha decidit ell i ho ha parlat amb Rajoy i Rubalcaba i ja correran a fer una llei per deixar-ho ben lligat.
Tot queda a casa: Felip VI regnarà. Una monarquia en el pitjor moment de popularitat de la seva història i un bipartidisme en descomposició es conjuren per salvar la monarquia i salvar Espanya. Felip VI al rescat, just el 2014. Atrapat entre l’Espanya en crisi i la Catalunya que vol votar d’aquí 160 dies.
No té una feina fàcil ni segura. El seu contracte no sembla indefinit. Més aviat temporal, d’aquests amb uns mesos de prova. La premsa internacional repassava els 39 anys de regnat. Tot comença amb una foto de Joan Carles I amb Franco. I acaba amb una foto de Joan Carles I amb un elefant. Entre la mort del dictador i la de l’elefant hi ha una Transició que, quan desmuntes els decorats, quan s’aparten els símbols, ni és com l’havien venut ni deixa l’Espanya democràtica que caldria esperar.
Mentre als despatxos es decidien unes coses, als carrers se’n reclamaven unes altres. Signes d’un 2014 en què el dret a decidir reivindica legitimitats que només donen les urnes.
