Com a historiador sóc conscient que cal prendre una certa distància amb l’objecte d’anàlisi. I també, que no sempre el més lògic és l’explicació més raonable per a un esdeveniment transcendental. De fet, la destrucció del Centre Social Can Vies, i la brutal –potser resulta més escaient “fanàtica”– repressió policial encaixa poc amb una acció meditada… tret, esclar, que hi hagi algunes intencions ocultes.
Em declaro en contra de les teories conspiratòries. Tanmateix, hi ha elements que ens fan pensar en l’existència d’un Frank Underwood (l’antiheroi de House of Cards) que hagi dissenyat una acció com aquesta: destrucció + repressió exemplaritzant = provocació de moviments de reacció. Enfront d’això, proposo diverses quatre hipòtesis i mitja que tractin d’indagar sobre l’on, el qui, el com, el quan, el què, i sobretot, el perquè.
Primera hipòtesi: sabotatge antisobiranista. Això ja corre per les xarxes. Gent de dins del govern i l’administració (pròxim al PP o a UDC) provoquen un conflicte innecessari per tal que en la resposta hi hagi violència (qui sap mitjançant el clàssic recurs a infiltrats que a més busquin l’incendi d’una furgoneta de TV3). D’aquesta manera s’associa Catalunya a violència, i posa en evidència la teòrica incapacitat de la Generalitat i el nacionalisme de posar-hi ordre. Una estratègia que buscaria una “euskaldunització” del conflicte per tal de procedir a desarticular el moviment.
Segona hipòtesi: demostració de fermesa. Seria la inversa de l’anterior. Segons aquesta, l’aliança tàcita de CDC i ERC haurien fet una demostració de força per convèncer els poders fàctics autòctons i la comunitat internacional procapitalista de la fiabilitat dels polítics catalans a l’hora de controlar la dissidència. De fet, l’època republicana ja té alguns antecedents que l’avalarien. Només cal recordar el paper d’ERC i personatges com els germans Badia en situacions similars.
Tercera hipòtesi: avortament dels moviments socials. La retirada del 15-M a les casernes d’hivern, és a dir, als barris, ha comportat tota una obra constructiva capaç de generar alternatives en base a l’autoorganització. Això comporta tot un entramat mediàtic alternatiu (amb La Directa com a principal emblema), uns circuits culturals d’alt voltatge i fins i tot un entorn cooperatiu prometedor “La Ciutat Invisible”. Resultats electorals com els de les CUP o Podemos hauria fet saltar les alarmes sobre com l’alternativa al capitalisme suma suports i capta activistes. L’actuació policial podria servir per avortar aquesta embrionària (o ja no tant) autoorganització cívica i evitar que es vagi estenent fins al punt d’esdevenir una amenaça al sistema.
Quarta hipòtesi: venjança. No sembla massa casual que la dimissió de Prat, cap dels Mossos d’Esquadra coincideixin amb els dels aldarulls d’ahir. La pressió exercida des de centres socials en general, i Sants en particular, contra la impunitat policial, podria haver causat que alguns comandaments intermitjos de la policia, i amb la connivència de l’Ajuntament, hagin aprofitat aquest moment per repartir estopa i venjar-se de les crítiques i la mala imatge impulsada des d’aquests sectors.
Mitja hipòtesi: incompetència. Tot i que és possible que els motius reals impliquin elements de les quatre hipòtesis anteriors no cal descartar que tot plegat hagi estat una suma de despropòsits: decisions mal planificades, contradiccions, estupidesa dels comandaments, manca absoluta del do de l’oportunitat, mesurament incorrecte de les conseqüències. No em decanto per cap de les quatre hipòtesis i mitja, tanmateix, i com deia Einstein, l’estupidesa és l’únic element infinit.
xavier diez
