El 23 d’abril d’enguany hauria de ser vist com el més important dels darrers 300 anys perquè fa tres segles érem sota el setge enemic i ara som a les portes de l’alliberament. Durant el darrer segle ha estat una data de resistència que enllaçava amb el 14 d’Abril, amb el 25 d’abril i amb el Primer de Maig, enllaçant catalanisme, la nació sencera, republicanisme i moviment obrer.
Alarmats pel caràcter potencialment independentista de l’onze de setembre, molt sovint l’espanyolisme ha volgut traslladar a Sant Jordi la Festa Nacional dels Catalans; és per això que cal recordar les històries inequívocament sobiranistes d’aquesta Diada per tal d’evitar que mai esdevingui una simple data de comerç literari (i menys on la llengua escrita més venuda sigui l’espanyol). En comentaré unes quantes, fins fa 25 anys (per posar una data límit raonable i perquè el darrer quart de segle és més fàcil de recordar pels més joves).
Ja l’any 1950 es repartí àmpliament un manifest per Barcelona que deia: “En la Diada de Sant Jordi … ens trobem subjectats però demà serem lliures”. L’any 1951, una octaveta que tenia per títol “Sant Jordi! Desperta Ferro!” deia el següent: “Desperta poble! Uneix les teves forces amb les de Sant Jordi … així podrem vèncer tota mena d’obstacles, si tenim plena consciència del nostre deure, i posem per damunt de tot interès personal, el destí gloriós de la Pàtria”. A partir de l’any 1963 les octavetes ja parlen de campanyes internacionals i donen consignes al poble en relació a la resistència cultural i política que cal menar. Per exemple, l’any següent, el 64 convocaven a una manifestació de silenci per l’u de maig.
L’any 1965 una octaveta del FNC lligava els llibres i les roses amb l’arma de Sant Jordi, la llança, en tant que símbol de combat i sacrifici, i convocava a una manifestació clandestina uns dies més tard. L’any 1966 un comunicat del Consell Nacional Català de Londres evocava la República Catalana i el Primer de Maig i recordava que els Drets Socials són un dels fonaments del moviment nacional català. El 23 d’abril de 1971 centenars de banderetes amb el lema “INDEPENDÈNCIA” ompliren la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, llançades mitjançant un enginyós artefacte. El
1972 un grup religiós difongué un manifesta titulat “Contra l’opressió de Catalunya”. A partir de 1975 aquestes accions de propaganda deixaren de tenir un caràcter clandestí i cada anys servien per recaptar diner per les campanyes independentistes, per donar a conèixer la situació dels presos catalans, etc. Però la lluita continuava…
L’any 1982, aprofitant el 23 d’abril, hagueren accions de protesta per les multes de mig milió de pessetes imposades als membres del PSAN Núria Seras i Pere Ros com a responsables d’un acte dels CSPC celebrat a la Nau del Clot de BCN el dia 8 de gener, així com pel judici a Pere Ros, a l’audiència nacional de Madrid que havia de tenir lloc una setmana més tard, amb petició fiscal d’un any i un dia. L’any següent, 1983, les protestes reivindicaven quatre independentistes detinguts a València dos dies abans, i als quals se’ls aplicà la Llei Antiterrorista.
El 23 d’abril de 1985 fou un any que marcà la consciència patriòtica de molta gent. Vint llibreries de Barcelona es negaren a vendre el llibre del policia Juan Luis de Tomas per la seva participació al consell de guerra que condemnà a mort Salvador Puig Antich. Els dies anteriors havien hagut detencions de membres del MDT. El dia anterior a Sant Jordi havien estat empresonats 4 dels 13 detinguts de La Crida per una campanya de catalanització de rètols a l’estació de Sants. El mateix dia 23 es difongué el Manifest a Favor dels Lluitadors Catalans Empresonats, Terra Lliure revindicà un ataca a les instal·lacions de RTVE. L’endemà la policia carregà a les Rambles contra feministes i independentistes amb extrema violència, provocant contussionats. Hi hagueren 3 detinguts membres del MDT i fou empresonat el militant del PSAN Jordi Carles Burillo Roig. Quatre dies més tard encara hagueren incidents a Xàtiva i a Alzira, amb motiu del 25 d’abril, i foren detinguts Josep Guia, Juli Palou i Josep M. Torres.
El 23 d’abril de 1986 havia tingut com a prèvies, unes polèmiques desagradables entre el MDT i la Crida. D’altra banda, mestres espanyols que no volien aprendre català havien rebut cartes recomanant-los la sortida del país si no canviaven d’actitud. Aquella diada de Sant Jordi estigué marcada per les reivindicacions sindicals. També hagué manifestacions per la llengua Girona, i contra les forces d’ocupació espanyoles a Barcelona, que finalitzaren amb tres detencions després de la crema d’una bandera espanyola. El mateix dia una delegació del MDT intervingué als actes de Villalar de los Comuneros, organitzat per Unidad Popular de Castilla, i foren rebuts amb crits de “Viva Terra Lliure”.
El 23 d’abril de 1987 havia tingut la prèvia del judici, el dia anterior, de Josep Aixalà. El mateix dia de Sant Jordi diverses manifestacions del MDT a nivell de Països Catalans en favor del català acaben amb 25 detencions. L’endemà la bandera espanyola de l’ajuntament de Mataró desaparegué en protesta per la repressió. I arribem a 1988, el dia anterior les forces d’ocupació espanyoles havien detingut dos veïns de Manresa, en Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, que foren torturats. Altres cinc independentistes, militants del MDT, havien estat detinguts a Girona quan intentaven penjar a la façana de la catedral una pancarta de 10 metres amb el text “Fora el Borbó”. Els Maulets del Gironès havien realitzat una campanya d’exempció de l’espanyol als instituts. Hi hagueren també nombrosos actes per la llengua arreu dels Països Catalans.
La diada de Sant Jordi a Barcelona una manifestació de 3000 convocada pel MDT amb el lema “Fora el Rei” es transformà en una mobilització de solidaritat amb Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, i acabà amb la detenció de 18 independentistes per part de la policia d’ocupació. També hi hagueren manifestacions i actes patriòtics antirepressius a Girona, a Figueres, a Tavernes de Valldigna (la Safor) i a Xàtiva.
Podríem continuar, però per davant hi ha el darrer quart de segle fins l’actualitat. És cert que les coses han canviat força des d’aquells anys de resistència, nosaltres hem avançat un xic però l’enemic no ha canviat gaire. Alguns dels patriotes que esmento en aquest relat ja no hi són, no podran veure la propera diada de Sant Jordi (potser la més important dels darrers 300 anys), ni l’alliberament que ja s’acosta. Recordem-los en homenatge intentant no oblidar que venim d’un camí tacat de suor, sofriment i sang i que, per tant, la festa de llibre i a la rosa, és MOLT més que una festa de llibres i roses.
Fantassin
