Alguns semblen més interessats en la puresa i en debatre qüestions bizantines que no pas en guanyar la batalla
El debat sobre la data d’un possible referèndum comença a ser exasperant. A Catalunya, de tota la vida, hem tingut un greu problema amb les distàncies. Ens ho mirem tot a un pam de la cara. El debat és tan absorbent i “curtterminista” que ens impossibilita per veure-hi més enllà. Ens costa fer un pas enrere per agafar perspectiva i veure que el paisatge té relleu. L’arbre no ens deixa veure el bosc. Sempre anem a remolc de les circumstàncies i de l’últim gran esdeveniment. Ens manca memòria i perspectiva. Potser és per això que de cada tres dies que vivim dos els bategem com a històrics.
Alguns semblen més interessats en la puresa i en debatre qüestions bizantines que no pas en guanyar la batalla. Ara resulta que debat és la data d’un referèndum (que gairebé tothom dóna per fet que no es podrà celebrar) enlloc d’estar concentrats en guanyar adeptes per la causa. Els més radicals i puristes de la tribu encara pensen que president Mas, en qualsevol moment, els pot trair i continuen exigint-li tota mena de demostracions de fe i compromís.
Cremem les etapes sense acabar de consolidar-les. No hem guanyat la batalla del dret a decidir ni, possiblement, la de la majoria social i ja estem exigint al govern la data del referèndum. La manca de perspectiva i, per tant, de visió estratègica ens impossibilita de veure que enlloc de pressa el que tenim és molta feina.
Portem 300 anys resistint i ara, que comencem a veure el final del túnel, alguns sembla que els hi ha agafat pressa. No es tracta d’arribar-hi ràpidament ni de la mera més pura. No és això. Estem en un procés que pot ser llarg i, per tant, ens hem de conscienciar d’una vegada que el que veritablement compte és que tot junts acabem arribant al final.
