L’ombra del dubte

No passa res. Aquesta sembla ser la cultura de la classe dirigent espanyola. Les alarmes van saltar, ahir, de nou quan varem saber que el recent anomenat President del Tribunal Constitucional va militar al Partit Popular durant tres anys. Francisco Pérez de los Cobos, que ja ha dit que no pensa dimitir, va amagar aquest fet al senat quan es presentava com un “modest professor universitari”.

En efecte, el Tribunal Constitucional va sortir ahir al pas de la polèmica amb un comunicat. En ell es defensava la legalitat del seu president a través de l’article 19.1 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que estableix que “la condició de membre  del Tribunal Constitucional és incompatible amb el desenvolupament de funcions directives en els partits polítics”. Òbviament, el cert és que ser afiliat d’un partit no vol dir desenvolupar funcions directives.  Fins aquí tot correcte, ara l’article 19 de LOTC continua dient: “Per la resta, els membres del TC tindran les incompatibilitats pròpies dels membres del Poder Judicial”.

 Doncs bé,  la Llei Orgànica del Poder Judicial en el seu article 359 estableix que “no podran ser jutges o magistrats aquells qui pertanyin a partits polítics”. En la mateixa direcció apuntal’article 127 de la Constitució Espanyola quan estableix que “els jutges o magistrats no poden pertànyer a partits polítics o sindicats”.  En aquest cas, Francisco Pérez de los Cobos estaria incorrent en una incompatibilitat i hauria de dimitir.  Tot i així, si som honestos l’article 19.2 de la LOTC  estableix que “quan concorris causa d’incompatibilitat en qui fos proposat Magistrat del Tribunal, haurà, abans de prendre possessió, cessar en el càrrec o en l’activitat incompatible”. I el cert és que el president del TC  ja no milita, ni militava quan va ser nomenat, en el partit popular i per tant, és legítim i legal president.

En definitiva, en el rerefons d’aquesta polèmica només es posa de manifest quelcom que ja fa temps que sabíem: el Tribunal Constitucional està polititzat. Això si, ho ha estat ara i ho estava amb Felipe Gonzalez.

Quant a El Vell Blues

Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Independència i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *