Els politòlegs els anomenen ‘catch-all parties’. Són els partits ‘que ho arrepleguen tot’, grups que en circumstàncies normals tenen un perfil ben dibuixat per allò que són però molt poc concret respecte d’allò que fan. Habitualment, aquests partits congreguen una enorme quantitat de vots mentre el debat és tou, poc concret i intranscendent. Però pateixen més que ningú quan el debat esdevé enrevessat, dur, decisiu. Quan els reclamen d’abandonar l’ambigüitat. Un ‘catch-all party’, segurament el més clar del nostre país, juntament amb CiU, és el PSC.
El PSC sempre ha dit que la seua qualitat superior era que representava millor que ningú el conjunt del país. És cert. A dins hi havia de tot. Gent de dretes i d’esquerres i nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, per esmentar les quatre categories més definitòries de l’espectre polític.
Com que fa anys que la diferència entre la dreta oficial i l’esquerra oficial fa de mal endevinar, el PSC ha anat passant aquesta maroma amb una habilitat notable. Es van inventar l’església i la moral catòlica com a enemic per a disfressar l’amistat amb els bancs i les grans empreses monopolístiques i l’invent ha funcionat. Per ací no pateixen.
Però el debat que no han pogut resistir és el nacional. El PSC avui ja no és un partit. Hi ha un sector petit que cada dia, a ulls veients, s’acosta més a Ciutadans, hi ha un sector molt notable que ha trobat en la defensa del dret de decidir una posició on manifestar el seu catalanisme i una cúpula que no sap què fer i que no és precisament ni la més preparada ni la més hàbil de la història del partit.
La batalla ara ja és oberta. Ahir vam assabentar-nos de l’aparició de l’Agrupament Socialista, una força interna catalanista que, sumada a Avancem i a Nova Esquerra Catalana, representa segurament la majoria del socialisme català. La dissidència respecte de la direcció ja solament pot ser més clara amb una escissió, que ara ningú no pot eliminar com a hipòtesi.
Si ho poden fer, capgiraran el partit –un partit guiat des d’un autèntic búnquer per una minoria tan aïllada com desconcertada–. I si no, se n’aniran. Ja se n’ha anat Ernest Maragall, però ara n’hi ha molts més que avisen. I crearan el partit socialista de referència al país. Amb les sigles que siga.
Perquè cal recordar que si el PSOE no existeix com a tal al Principat i ha d’aguantar el PSC no és perquè fossen generosos amb el socialisme catalanista durant la transició. És senzillament perquè no haurien ni tret el cap. Com no el traurien tampoc ara si provassen de reforçar el perfil dur espanyol del partit. Quedarien com un partit minoritari i residual, absent de la major part del país.
El fet més interessant de tot plegat és que el xoc portarà el socialisme catalanista no únicament cap al dret de decidir, sinó –com ja fa temps que dic– cap a l’independentisme, per la lògica de l’enfrontament intern.
Si el PSC barra el pas al debat, la cosa més probable és que el búnquer dirigent es desplace cap a Ciutadans i el partit, aquesta majoria visible en els dissidents, s’acoste cada vegada amb menys prevenció a l’independentisme. El text publicat ahir és un avanç monumental en aquest camí i anuncia molt bones notícies.
