Vivim temps transcendentals! La resposta de Rajoy a Mas i la de Rubalcaba a Navarro seran molt importants pel procés català, juntament amb les dates del 7 i del 11 setembre. La Cadena Humana que farem d’aquí a 70 dies, serà un nou missatge al mon demostrant la determinació dels catalans.
Uns dies abans, el 7 setembre, sabrem si Madrid serà o no seu dels Jocs Olímpics 2020, la qual cosa no sols permetria a Espanya contrarestar, amb prestigi, l’incipient catalanisme de l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó que també generaria molt de negoci per a ser ofert als empresaris catalans (a canvi que aquests inverteixin en propaganda Catanyola, propaganda a favor d’una Espanya on, segons dirien, “aquest cop sí que els catalans se sentirien còmodes”).
La resposta de Rajoy sembla cantada, però jo no ho tinc tan clar; darrerament he llegit més opinions sobre el cas Català des d’Europa, i els polítics de la UE són poc amics dels canvis i conscients que les males arts del PP han fet avançar l’independentisme, per tant, és molt possible que Rajoy estigui ara millor assessorat, i podria respondre de forma més intel•ligent: per exemple, donant llargues, acceptant estar disposat a parlar de la consulta amb bona predisposició al pacte… però a partir de 2020 (que després del regateig quedaria en potser en el 2015, encara que les converses, un cop iniciades, podrien eternitzar-se).
He començat pel final cronològic per a poder estendre’m, ara, en el més pròxim d’aquests moments transcendents. Des del meu punt de vista, la resposta del PSOE a Pere Navarro podrà marcar el futur dels psocialistes en un de dos camins possibles: o vers aquell esquema sistèmic que tantes vegades us he ensenyat (on PSC i C’s competeixen pel reduït electorat furibundament espanyolista, dins d’un nínxol sistèmic de centre-esquerra unionista, cada vegada més petit) o vers el manteniment d’una quota important d’electorat catalanista.
Ja sé que molts em direu com és d’impossible una resposta intel•ligent, tant del PP com del PSOE. Tanmateix, les veus de l’imperialisme hispànic no sempre surten dels seus baixos instints, perquè algunes vegades han estat orientades des de Catalunya i des d’Europa. Darrerament, i cada cop més, hi ha molts ciutadans de Catalunya que han esdevingut independentistes perquè no els quedava més remei (fa pocs dies un empresari em deia que canviaria “la incertesa d’un procés independentista” a canvi d’una mica d’aire), i conec una bona colla de votants del PSC que m’han reconegut la necessitat de la independència… llevat que Espanya fes un canvi federal real, de l’estil del proposat per Navarro: ordinalitat, plurinacionalitat i consulta.
Ahir la premsa catalana avançava un cop de porta del PSOE a les pretensiós del PSC, però avui els meus amics socialistes em diuen que no faci cas, que això no pot ser perquè seria condemnar els socialistes catalans a la marginalitat. Molt aviat ho sabrem. Ho espero amb candeletes perquè el meu esquema polític sistèmic requereix què l’electorat del centre-esquerra sigui definitivament capitalitzat per ERC. L’independentisme només podrà ser hegemònic quan l’espanyolisme sigui marginal. Al final la resposta al títol de l’article: “i si els espanyols deixen de cometre errors?” Al meu parer, és improbable, però possible.
Tot i així, penso que ja han fet tard. Haver-ho pensat abans! Ara només pot haver acceleracions o alentiments però ja no hi ha marxa enrere, i això és perquè els errors sempre passen factura.
