«Això és cosa dels polítics catalans. La gent en passa». Era una cançoneta de moda la passada dècada als mitjans fets a Madrid. I també en alguns de barcelonins. Es tramitava l’actual Estatut, una de les empreses polítiques més ambicioses i innocents -també amb pitjor final- que es recorden.
Deien els prescriptors que la reforma, que Pujol va definir d'»autogol» (exemples com les sentències contra el català a l’escola gràcies a les escletxes obertes pel Tribunal Constitucional li han donat la raó), era fruit d’una cursa i no d’una demanda ciutadana. Una competició entre CiU, aterrada a l’oposició i a la qual -fins que Zapatero i Mas van pactar la retallada del text del Parlament a la Moncloa- tot li semblava poc, i una esquerra governant que no admetia febleses i feia volar coloms.
En aquell procés el carrer i la societat civil no hi van ser. Només al final i de manera reactiva. La Plataforma pel Dret de Decidir, amb ERC bolcada en el suport logístic, va organitzar la primera gran manifestació independentista des de la Transició el 18 de febrer del 2006. Era just després del pacte Mas-Zapatero. Defensaven l’Estatut sencer, però ja no hi havia marge per a la millora. I José Montilla, les forces catalanistes i les entitats van convocar de nou, de manera encara més massiva, el 10 de juliol del 2010, dies després de la destralada del TC.
Per acabar-ho d’adobar, la participació al referèndum de l’Estatut (49%) va fer encara més àcida la crítica i animar peticions de «rectificació». Fins i tot en van fer un llibre. Però la rectificació no va ser per plegar veles, tornar al peix al cove i caure en la malenconia. Molta gent, els insatisfets amb l’Estatut i els que ja feia anys i panys que en volien més, es va unir per tirar del carro. I van arribar les consultes, els ajuntaments com a palanca i la manifestació de la Diada per l’estat propi.
Alguns polítics van «recollir l’anhel». Artur Mas ho va fer l’endemà mateix i va canviar el paradigma de la política catalana. Els que encara dubten com recollir-lo (bàsicament el PSC i Unió) viuen temps convulsos. L’actitud tancada del govern de l’Estat que frustra les «ofensives pel diàleg» i la crisi han fet la resta.
La gent empeny i ha canviat les coses. Avui hi tornarà a ser i a la pròxima Diada farà la Via Catalana. Però les eines les tenen els polítics. Un procés amb les entitats i el carrer implicat és robust i té un plus de legitimitat extra malgrat que també té un perill. Si els polítics fallen, la desafecció (la mala bava) pot provocar una fractura i un conflicte social més gran que un 51% contra el 49% en qualsevol consulta democràtica.
