M’he adonat que hi ha punts de vista força diversos a l’hora de valorar el procés sobiranista. Segurament els més pròxims a les CUP ho percebem més llarg i conflictiu, en canvi, les meves coneixences de l’entorn ERC el senten a un o dos anys vista, i després hi ha la majoria dels meus amics vinculats a CiU, que coincideixen amb els d’ICV en el sentit de no voler parlar tant d’independència com, més aviat, del reconeixement d’un dret democràtic que podria dur-nos a diverses situacions millors que l’actual, ja sigui en forma d’estat independent o d’entitat amb major pes dins d’Espanya.
He de dir que tal diversitat no em molesta, ans el contrari, em fa feliç, perquè aquesta és la veritable “fórmula alquímica filosofal”. Els polítics espanyols no ho creien probable, i molts catalanistes tampoc. He guanyat juguesques amb gent que no creia possible l’escenificació d’abans d’ahir, de la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Una bona colla d’antics companys independentistes, “cremats” de tant de purisme caïnita, estaven convençuts de que la manca de cohesió faria fracassar la trobada.
Algú va dir-me fa molts anys que la clau de volta de l’èxit d’un moviment polític és el “moviment” per sí mateix, i aquesta vegada s’està bellugant tanta gent i tan diversa que qualsevol avenç ens satisfà a tots (a tots els catalanistes de debò), des dels que volem una independència plena fins a molts demòcrates radicals no especialment sobiranistes.
Arribarem a la independència l’any vinent o en dues dècades? No ho sé pas, però de ben segur que, en aquest procés –iniciat pel lladronici hispànic- hem avançat dècades de consciència nacional en molt pocs mesos, i tot això ja ho hem guanyat i ja no ens ho podran treure.
