No és el primer cop que parlem aquí del concepte de democràcia. Tampoc no serà ara la primera vegada que afirmem que Espanya és un país amb una singular tradició democràtica. Resulta tediós haver d’escoltar la interpretació interessada que fan determinats partits espanyols sobre el concepte, mentre s’erigeixen en el model a seguir (partits, per cert, amb nul·la democràcia interna).
També és exasperant veure com, curiosament, aquests partits són capaços d’atribuir-se el paper de “bloc constitucionalista” i defensors màxims d’un model democràtic que es va fent a mida dels hereus del franquisme: una democràcia que no jutja els crims de la dictadura i encara ret homenatge a les figures i fets perpetrats pels colpistes del 18 de juliol.
Quan era a la facultat de Dret, en plena transició i amb l’ombra del23 F, vàrem aprofundir i discutir sobre el concepte de democràcia –que aleshores era tot un inici d’aventura–, i vàrem analitzar molt de constitucionalisme comparat. Sincerament, em vaig fer una idea errònia del concepte si realment la democràcia és quelcom que pot tallar les ales a una majoria ciutadana representada per quasi dues terceres parts d’un parlament i que afegeix, a més, una ampla massa de forces socials de caràcter representatiu.
¿Cóm poden atorgar-se el paper de defensors de la democràcia “vertadera” els partits amb representació minoritària a Catalunya i deslegitimar així la majoria? ¿Cóm podem admetre afirmacions de l’estil que el pronunciament de la sobirania popular –element clau de tota democràcia– és il·legal? ¿Està legitimat per les urnes un partit minoritari per afirmar categòricament la il·legalitat del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i desqualificar-lo sense embuts? Potser aquests elements haurien de triar altres vies: les democràtiques i les aritmètiques, essencialment.
En sentir les afirmacions dels portaveus de partits com el PP o Ciutadans, omplint-se la boca de democràcia i legalitat, he hagut de córrer a consultar els meus vells llibres per comprovar que la memòria no em falla, que la democràcia es fonamenta en el poder del poble –un ciutadà, un vot–, i es tradueix en el concepte de sobirania popular, que fa que un sistema representatiu impliqui que la majoria sorgida d’una contesa electoral expressi el sentir democràtic en proporció a la força dels seus vots.
Fins i tot la sobirania popular pot decidir canviar les regles del joc constitucional en un territori determinat i exercir el dret a la autodeterminació dels pobles. Crec necessari recordar als partits que estan en contra del dret a decidir, que un referèndum és un principi irrenunciable de democràcia directa, de participació singular de la ciutadania i on es pot manifestar de la manera més clara possible la veu del poble. Si algú vol impedir que guanyi el dret a decidir és precisament en el marc de la consulta popular que ho ha de fer, no des de la minoria d’escons i col·locant càrregues de profunditat en el sistema representatiu.
El més patètic de tot això –per acabar d’adobar-ho– és que una part del “bloc demòcrata” està defensant la intervenció armada: la solució de la força per sotmetre la sobirania popular dels catalans; francament, molt democràtic no sembla aquesta opció bel·licista que recorda aquell llunyà però present 18 de juliol.
S’acaba de constituir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb un potencial representatiu aclaparador i especialment majoritari, això no es pot negar. És cert que hi manca gent, hi manca un partit important que està descol·locat sense saber quin paper jugar en aquest moment històric; però resta clar que no es pot comptar amb qui, des de la minoria parlamentària, pretén dinamitar el procés mentre demana ajuda al “cosí” del suc de fruites aquell, l’amo i senyor d’una Espanya que intentarà impedir –amb la força si li hi cal– un pronunciament plenament democràtic i sobirà del poble de Catalunya. ¿Democràcia sí, però no per al dret a decidir? No sembla molt democràtic això. ¿O m’equivoco?
