Ahir no va ser pas un bon dia per a Pere Navarro. La seua decisió de sabotar la constitució del Pacte Nacional pel Dret de Decidir va fracassar. No tan solament per l’amplitud del ventall dels qui hi eren representats –malgrat que és incomprensible que alguns no hi haguessen estat convidats–; especialment perquè es va visualitzar perfectament que el líder socialista té enormes dificultats per a menar la nau del seu partit.
Hi havia Nova Esquerra Catalana, representant explícitament ‘el socialisme democràtic català’, és a dir, el PSC que era abans i d’on ells eren abans. Hi havia la UGT, sindicat tradicionalment considerat pròxim als socialistes, i moltes entitats que havien estat en la mateixa òrbita o encara hi són. Hi havia l’ex-conseller socialista Josep Maria Rañé. I fins i tot hi havia el secretari de Llibertats Públiques i Drets Civils del PSC, Fabián Mohedano. Representant, cal aclarir-ho, el Moviment Laic i Progressista. Però, evidentment, marcant una línia molt gruixuda de discrepància amb la direcció. Mohedano és d’Avancem i membre de l’executiva del PSC i sabia perfectament que la seua presència no seria gens anecdòtica.
Tanmateix, el problema no era pas Mohedano, sinó Navarro. Mohedano era al lloc on els socialistes catalans havien de ser ahir. Qui no era a lloc era el secretari general del partit, d’un partit on les esquerdes són més visibles de dia en dia. Ho deia en una entrevista Montserrat Tura, un dels grans noms del socialisme català, ahir mateix a VilaWeb: ‘Això que passa amb l’espai socialista és una pena, perquè l’acció dubitativa i sovint l’afirmació per negació –en comptes de tenir un projecte clar, negar el projecte dels altres– va fragmentant l’espai electoral que sempre havia estat important i constructiu dels ponts més sòlids socialment que s’han creat mai a Catalunya.’
I la veu de Tura no està pas sola. Cada dia hi ha més gent amb molt de pes en la història recent del partit que fan el pas de dir que per ací no va bé, que el PSC no pot ser el partit del no al referèndum, que de cap manera no pot ser la crossa del PP i Ciutadans. Ho han fet els Quim Nadal, Marina Geli, Antoni Castells…, ho fa la gent d’Avancem i sobretot ho fan dotzenes d’agrupacions locals que van desmarcant-se de les directrius del carrer de Nicaragua. Amb això el PSC comença a semblar el món a l’inrevés. Més que un partit que té uns dissidents, el PSC sembla que els dissidents els té a la cúpula. Una situació absurda que fa de molt mal gestionar.
Jo crec que el PSC acabarà essent independentista. Ara costa d’imaginar-s’ho, però apuntem-ho. La direcció actual s’ha encastellat, viu en un búnquer permanent i perd batalla rere batalla, no tan sols contra el país sinó contra els seus militants mateix. I això pot durar un quant temps, però no pot durar gaire més.
I quan el PSC recupere el pols, quan torne a mirar el carrer en comptes de mirar els despatxos, l’evidència s’imposarà. Una evidència que he sentit a dir ja en infinitat de poblacions, de boca de regidors i militants socialistes: ‘Jo no votaré de bracet del PP i l’extrema dreta contra tot el poble.’ Simplement això.
