Una altra pregunta que cal fer-se sobre el factor Duran en el procés és si Unió és un bloc monolític darrere el seu president. La resposta tampoc no es resol amb un sí o un no. Cada vegada és més evident que Unió, tot i que no qüestiona el lideratge de Duran, ha donat proves continuades que no el pensa seguir en la deriva contra la independència.
Com vam explicar en un informe del mes de desembre, Unió és un partit amb diverses famílies que poden donar una imatge d’unitat i disciplina, però amb accents i tendències prou diferents. En aquest període des de l’activació institucional del procés, Unió ha perdut personalitats, com ara el batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, i algun grup de partidaris de la independència, com el col·lectiu El Matí.
En tot cas, a Unió no hi ha quedat pas un desert després d’aquestes sortides, sinó que té una base i alguns dirigents que van ser els precursors de l’aprovació en l’últim congrés, el maig de 2012, d’una esmena que defensava sense complexos l’estat propi. L’esmena 267 deia: ‘En l’actual context, el concepte de llibertat i sobirania no pot significar res més que assolir les estructures d’estat per a Catalunya, un estat membre de la Unió Europea.
Aquella confederació de pobles lliurement pactada de l’acta fundacional d’UDC l’any 1931, s’ha transformat avui en el desig de pactar amb la resta de pobles europeus una unió política que respecti la nostra sobirania.’ Cal recordar que Duran va obrir aquell congrés amb un discurs obertament antiindependentista, sense concessions. De fet, Duran era conscient que la majoria de delegats estaven disposats a aprovar aquella esmena presentada per la diputada Assumpció Laïlla i que no els podia contenir. Aquesta situació el va portar a improvisar un discurs altament bel·ligerant per mirar de tapar l’efecte mediàtic de l’aprovació d’aquella esmena.
Pocs mesos més tard, ja iniciat oficialment el procés i quatre dies després de la convocatòria d’eleccions, el consell nacional d’Unió aprovava, en absència de Duran per una operació al menisc, una nova esmena que proposava d’avançar ‘amb naturalitat cap a l’estat propi’. Si bé Duran no va tardar gaire a puntualitzar que, segons ell, estat propi no havia de ser igual que independència, el sentit de la proposta aprovada pel consell nacional no deixava possibilitat de dubtes. Unió Democràtica de Catalunya, especialment aquests últims anys, ha actualitzat d’una manera natural en el marc europeu el programa polític fundacional, que tenia dos aspectes cabdals en la qüestió nacional: el dret d’autodeterminació i l’estat català dins la confederació d’estats ibèrics. En canvi, els renovadors del partit retreuen a Duran que s’escudi en la idea fundacional del partit i la defensi sense tenir en compte els vuitanta anys que han passat i la constatació que el nou marc de referència és europeu.
Tibar la corda, fins que es trenqui?
Així doncs, es trencarà la federació en el procés sobiranista? Per respondre aquesta pregunta, cal fer-ne una altra: qui beneficiaria un trencament enmig del procés? Si Duran decidís de fer el seu camí en oposició a la independència, se situaria en un espai polític amb molta competència electoral. Amb un programa federalista, competiria amb PSC i un sector d’ICV. Amb un programa autonomista, competiria amb PP i Ciutadans. En canvi, de bracet amb Convergència, continuaria ocupant l’espai sobiranista de centre-dreta sense competència, mentre Esquerra podria continuar creixent en el sobiranisme de centre-esquerra.
En aquest moment, el possible trencament de la federació sembla més una eina tàctica de Duran en la lluita per a recuperar centralitat que no pas una opció real. Duran es guarda aquest roc a la faixa per un cas de fracàs de l’estratègia sobiranista de Mas. És a dir, si Mas no arriba al final del camí o si la seva proposta obté un fracàs electoral, Duran pot mirar d’esdevenir, aleshores tot sol, la figura salvadora d’una opció de centre-dreta moderada i pactista. Per contra, si es precipita i presenta aquesta opció abans de l’hipotètic fracàs, haurà de competir pels mateixos vots que PSC, PP i Ciutadans.
Tretze són tretze?
Tal com hem explicat abans, Unió disposa de tretze diputats al parlament que s’han compromès a portar Catalunya a l’exercici de la sobirania i que van accedir al càrrec amb un programa que incloïa l’estat propi com a objectiu polític. En el cas que el procés avanci cada vegada amb més tensió per la bel·ligerància de l’estat espanyol i això posi a prova l’acord entre CDC i UDC, hom no sap –tampoc entre dirigents d’Unió– si els tretze diputats d’UDC es mantindran fidels a Duran o a Mas. És a dir, si Duran tiba tant la corda de la federació que acaba trencant-se, hi ha un gruix de militants difícil de quantificar però gens negligible que no l’hi acompanyaran. Encara més, en aquesta tessitura, algunes fonts del partit consultades per VilaWeb consideren factible que el partit no acompanyi el trencament de Duran. En cas d’una deriva de trencament per motius de país, les bases i els diputats optarien pel país, afirmen.
Mentrestant, però, si no hi ha trencadissa, tota l’atenció es posarà en l’elaboració de la llista per a unes eleccions avançades més que probables. El president Mas, quan va convocar les últimes eleccions, va dir que havia arribat l’hora d’exercir el dret d’autodeterminació, i va anunciar que no es tornaria a presentar a les eleccions ‘un cop Catalunya hagués assolit els objectius nacionals que el poble català decideixi’. Aquesta afirmació la va aprofitar fa poc més d’un mes Duran en una entrevista a La Vanguardia per postular-se com a possible candidat de la federació. Amb Oriol Pujol descartat de la cursa successòria fins que no s’aclareixi el cas de corrupció que l’implica, Duran diu que ‘no pot descartar res’ en cas que Mas no torni a optar a encapçalar la llista electoral. No es descarta, doncs, que Duran no vulgui ara presentar batalla per rellevar el president Mas
acn
